Tornem avui a fer memòria d’una d’aquelles dones que, per a molts i moltes de nosaltres, són desconegudes perquè queden relegades a la llista de fundadores de congregacions que desconeixem perquè no són a prop de casa nostra, com és el cas de Juana Josefa Cipitria y Barriola, nascuda a Andoáin l’any 1845 i que va morir a Salamanca l’any 1912.
Els records incideixen en la vida de les persones. Des de la perspectiva teològica, en aquests records hi ha continguda la saviesa profunda que prové de la comunió dels Sants. I fem memòria d’aquesta segona meitat del segle XIX, en la qual ens trobem amb un nombre de fundacions de congregacions religioses, fonamentalment femenines i de variada finalitat, que responen a les necessitats més pregones del moment: educació, caritat, assistència social, hospitalària, catequesi…
Aquestes noves fundacions són liderades, des d’una profunda espiritualitat, per dones extraordinàries en l’acció apostòlica, donant resposta urgent a una realitat que clamava. Una d’aquestes dones és santa Càndida Maria de Jesús, nom que va prendre en entrar en religió, fundadora de les Filles de Jesús, la missió de les quals és l’educació catòlica dels pobles, especialment de la infantesa i joventut femenina, en l’Església. Ella, basca de naixement, pertanyia al col·lectiu de dones propi de l’època: és de família pobra, no sap ni llegir ni escriure, ja que l’escolarització era molt escassa i l’analfabetisme molt alt, especialment entre les nenes i, a més a més, s’ha d’afegir que no comprèn ni parla el castellà. Treballa per encoratjar el bé i això la porta a experimentar la humiliació. Una humiliació que no la victimitza, ni l’enfonsa en la impotència. Supera la subordinació del patriarcat, induït tant per homes com dones, d’aquells que n’esperava el suport. La seva resiliència està en el propi poder del coneixement, que té per experiència, de la seva dignitat com a filla de Déu, que li permet sobreposar-se a tot abús.
Un exemple d’això fou l’elaboració de les Constitucions de les Filles de Jesús (CFI) i les seves diferents aprovacions. Càndida Maria de Jesús les elaborà amb consciència clara de la seva experiència, mirant sempre davant de Déu per a reconèixer espiritualment aquells textos del sumari de les Constitucions de Sant Ignasi, en les quals hi veia reflectida la seva pròpia percepció espiritual, i fins i tot hi afegeix les seves experiències originals. En aquest temps, encara no s’entén bé del tot el nou fenomen de les congregacions que tenen Superiora General, l’exercici de govern de la qual restava força a la intervenció directa del bisbe diocesà sobre la seva congregació, cosa que permetia deixar la pròpia empremta de la Superiora General.
Aquest canvi és important perquè, respecte a les dones, en aquest segle dominava la creença de la inferioritat femenina: la falta de capacitat orgànica y funcional del seu cervell els impedia enfrontar-se amb grans tasques mentals. I, per descomptat, se suposa que les dones estan mancades d’aptituds per a exercir qualsevol càrrec directiu. El seu destí manca de significació individual, sempre referida al pare, l’espòs, els fills barons o bisbe, en el cas que ens ocupa.
Càndida Maria de Jesús, que era respectuosíssima amb els seus superiors, preveres i molt especialment amb el seu prelat, fou inflexible en tot el que concernia al canvi de les Constitucions i a les faltes de què se les podia acusar. Aquest fet li va comportar lluitar contra aquells bisbes que volien imposar més regles, al mateix temps que va haver de patir la incomprensió de les germanes que es posaven de part dels bisbes que hi van intervenir.
Quan va arribar el moment de l’aprovació per part de la Santa Seu, Càndida Maria manifestà una gran llibertat i dignitat; sentint-se legitimada per Déu, viatjà a Roma per salvar les citades Constitucions, les quals havien de ser l’expressió de la vivència espiritual de l’Evangeli, i una guia de l’experiència evangèlica per a totes les germanes, cosa que, als seus ulls, es trobava en greu perill. L’energia de l’Esperit no la va abandonar mai.
Fou reconeguda, pel sentit comú espiritual dels que l’envoltaven, com una persona significativa per a les seves vides. El seu nom es recorda com una benedicció, un acte de resistència, una crida a l’acció, un estímul per a la fidelitat.
Belén Brezmes Alonso (ATE) Valladolid
L'Agulla 