Macrogranges i canvi de paradigma

Una rara extrapolació lingüística associa allò gran amb el que és excessiu, en ambivalència entre el moralment rebutjable i l’atractiu pervers o libidinós. Expressions com «Preu per preu, sabates grosses» donen fe de l’arbitrarietat, la golosia. Mentre que «small is beatiful» (l’expressió anglesa ha fet fortuna) invita a la falsa humilitat o la justificació. Emprar doncs el prefix «macro» predisposa ja d’entrada a la recriminació. D’aquí que estiguem assistint des de fa setmanes a una peregrina discussió sobre les «macrogranges» amb relació a un debat que, sense la fogositat irrefrenable de Pablo Casado i els barons del partidisme hispànic, es reduiria a un debat serè sobre els impactes econòmics i ambientals de la ramaderia en les seves diverses modalitats, i els hàbits alimentaris de la nostra societat.

La nostra civilització té una capacitat de debat i de crítica circumscrita dins d’uns límits, més enllà dels quals tot trontolla, ens sentim incòmodes, insegurs, i ens tornem negacionistes. El límit que ens posem de marge de tolerància en el debat és el «paradigma» regnant. Podem debatre mentre no es posi en qüestió els valors estructurals de la nostra cultura. Per això és tan difícil dialogar amb qui és diferent perquè és d’una altra ètnia o cultura o religió. Ara també ens costa el diàleg amb els més propers perquè estem en un moment de transició, de canvi de paradigma. El model de comprensió del món que coneixem ens predetermina per interpretar el present i el futur. Segons Thomas Kuhn, el que veiem depèn tant del que mirem com del que l’experiència visual i conceptual prèvia ens ha preparat a veure. L’experiència és el filtre que pinta la realitat. Quan ens canvien les ulleres ja no reconeixem aquella realitat fins que no ens hi acostumem de nou. El missatge del ministre Garzón alertant de les conseqüències del consum de carn, desconcerta el ciutadà que creia que menjar carn era un signe de progrés i de benestar. Aquest dubte és el que aprofita la oposició política de Garzón en la seva histriònica resposta per desmentir-lo.

Vivíem en el creixement com a paradigma de progrés, que consistia en una naturalesa proveïdora de recursos i un lloc, el medi ambient, on abocar o externalitzar els impactes negatius originats pel desenvolupament. Tranquil·litzava saber que fixant uns límits o condicions i controls a la contaminació, vetllant pel medi ambient, no corríem perill. El ministre avança un nou paradigma, el de la sostenibilitat. En el nou model els límits i les condicions els posa l’ecosistema, que ja no és el medi ambient que havia inventat l’anterior paradigma. L’activitat humana, sigui industrial, sigui ramadera… s’ajusta a les dinàmiques de l’ecosistema, i el desenvolupament s’inscriu en el marc de l’energia renovable i de l’economia circular. D’aquí ve el canvi copernicà per tornar a una alimentació amb més proteïna vegetal i menor consum de carn. El model de la ramaderia industrial i intensiva no encaixa en el nou paradigma de la sostenibilitat perquè fa un ús intensiu d’aigua i energia, contamina el sòl amb les dejeccions i els abocaments nitrogenats, i fa ús abusiu d’antibiòtics. Pablo Casado no es vol treure les ulleres del progrés. Ara falta que la ministra de transports expliqui, no cal que sigui al The Guardian, que disputar partits de futbol entre el Barça i el Real Madrid a Aràbia Saudita és un disbarat que no només no encaixa en el paradigma de la sostenibilitat, sinó tampoc en el sentit comú, es miri amb les ulleres que es miri.

Salva Clarós

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s