Sinodalitat i estructures eclesials

El meu company Isidre em comenta que, en una trobada preparatòria del proper sínode que ha convocat el bisbe de Roma Francesc, el paperam que li han passat és enorme. A més s’ha de fer un document per a enviar-lo “més amunt” per tal que, posteriorment, es puguin recollir totes les propostes que es presentin als bisbes… En definitiva un procés llarguíssim, que pot esdevenir inoperant i, de fet, contrari a l’objectiu que es pretén: obrir nous camins, a partir de la vida, les idees i els desitjos de les comunitats, grups i parròquies de tot el món, perquè puguem ser “Església en sortida…”. Aquest procés suposaria una mena de “desactivació” del buf de l’Esperit, que abonaria les pors (conscients i inconscients) de molts jerarques.

Com a “dada anecdòtica” no deixa de ser veritablement curiós que les tasques pastorals de zones rurals de Catalunya que ja fa bastants anys estan realitzant cristianes de diversos pobles i comarques es “descobreixin” ara, com una mena d’avenç profètic extraordinari…!

A banda d’un utòpic model eclesial participatiu general (sempre complicat) i de l’interès de les persones de bona voluntat que volen (volem) una altre tipus d’Església penso que hi ha unes dificultats estructurals per a un canvi seriós dins la comunitat eclesial universal.

En primer lloc el poder de les cúpules, tant a nivell ideològic com econòmic (l’estat de Vaticà, la xarxa mundial de diòcesis, etc.); d’això en són molt conscients els poders polítics i econòmics d’arreu del món.

En segon lloc: la dogmàtica (Trento, Vaticà I). Cal tenir en compte que avui encara regeixen les afirmacions dogmàtiques del Concili de Trento (reafirmades pel Vaticà I): infal·libilitat del papa, etc. El Vaticà II no va fer cap document dogmàtic, encara que digués que el papa no podia dictaminar res sense el consens dels bisbes. Recordem la trista experiència de l’encíclica Humane Vitae i tot el que va suposar per als creients, especialment els de la comissió que hi havia treballat donant el seu parer i les recomanacions per a no dictaminar una normativa tancada, que podia crear problemes de consciència a les parelles creients…

Com a tercera dificultat: la jurídica (Codi de Dret Canònic). Mentre regeixi l’actual Codi un rector de parròquia és “amo” de la comunitat i dels béns de la parròquia… i, per tant, pot fer i desfer (el consell parroquial és consultiu). Els preveres, quan s’ordenen, han de signar el “jurament anti-modernista”…, etc. Aquest condicionament jurídic, de fet, crec que és el més important ja que, al capdavall, defensa els “poders constituïts” (la jerarquia) i/o els pot lligar de mans. En tenim bona mostra al nostre país, on el poder judicial està afectant al polític (i al mateix sistema democràtic).

I la darrera: els grups conservadors. En la mesura que tenen una quota de poder suficient (al qual, normalment, aspiren) marquen una línia que impedeix, directament o indirectament, qualsevol evolució cap una Església més oberta, participativa i “en sortida”… I aquí s’hi inclourien els seminaristes que es preparen per ser ordenats preveres (fruit, en part, d’una societat on els sectors més conservadors estan creixent).

Jesús Lanao

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s