Jesús i el salari mínim interprofessional

Soc dels que no té massa memòria. Normalment no recordo detalls ni circumstàncies concretes. Quan algú em vol fer recordar llocs, detalls, noms, una pel·lícula… sovint acabo amb un “Oi tant!…” de compromís, per evitar el corresponent, insistent i inútil “Sí home, sí!…” de l’altra persona. Deu ser una qüestió d’economia neuronal –potser mal entesa–, i de fet la meva memòria és més de sensacions i sentiments que de detalls. Però algunes caselles de la memòria han quedat ben dibuixades.

Jo tenia set o vuit anys i era el segon dilluns del mes de maig. No ho recordo que fos dilluns ni que fos el segon de maig, ho dedueixo. Solet de matí de primavera d’un dia laborable anant amb els pares per la Plaça Urquinaona de Barcelona: només podria ser el segon dilluns de maig que és festa a Sabadell, l’Aplec de la Salut, i laborable a la capital. Vaig sentir el pare comentar amb la mare: … Quina vergonya! i després d’insistir una mica, em van explicar que tota aquella gent –a peu dret fent grup o asseguts a la vorera– era gent sense feina que esperaven que passés un encarregat d’obra i els contractés per la resta del dia. Ja son les deu i ja només els queda mitja jornada, va dir el pare.

Saltant a l’altre casella –com si fos el joc de l’oca– em trobo en algun diumenge de la segona quinzena de setembre: sant Ferriol és el dia 17 de setembre i durant molts anys, el diumenge després o abans del 17 hi havia trobada familiar, missa dominical inclosa. Sovint coincidia que es llegia la paràbola dels treballadors de la vinya (Mateu 20,1-15). La discussió sobre si era just o no que la paga fos igual per als treballadors de primera hora i els de la tarda, acostumava a allargar-se més enllà de la missa. A mi, francament, la literalitat del text no em convencia gaire: ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i ves-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? De què parlem, de discrecionalitat, d’injustícia, de compassió?

Sort en tenim dels savis que ens ajuden a entendre les coses. No va ser fins que vaig llegir el llibre Jesús. Aproximació històrica (José Antonio Pagola, Claret editorial), que vaig conciliar la plaça Urquinaona, les paraules del pare i la paràbola. Pagola explica que un denari venia a ser el cost diari de mantenir una família a les contrades agrícoles de Judea. I els donà un denari a tots. Un denari. El just per menjar un dia.

A l’entendre-ho, vaig anar a parar a una altra casella de la memòria: la del dia en què vaig quedar marcat per la frase …a cadascú segons la seva necessitat, que és més que un bon eslògan marxista.

I ara, que parlem de Reforma Laboral i de recuperar drets sindicals i dels treballadors, penso que Jesús va començar a parlar del Salari Mínim Interprofessional i de la Renda Bàsica Universal, abans que ningú. A veure si la dreta missaire se n’adona…

Albert Farriol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s