Pau de Tars (8)

Jesús venç el pecat i la criatura queda alliberada de la seva esclavitud

El capítol 5è comença apartant-se del cas d’Abraham per internar-se en altres temes, en realitat el trànsit ja havia començat en el darrer verset del capítol 4, on ja es deia que la justícia que se li va comptar a Abraham se’ns comptaria també a nosaltres, entenent per nosaltres totes aquelles criatures que tenen FE en el Déu que va ressuscitar Jesús, és a dir, les cristianes.

I, per tant, el 5è és la continuació del 4rt i designa la pau que segueix a la reconciliació entre Déu i la criatura pecadora. Si seguim les petjades de la fe d’Abraham, serem, com ell, transformats de dèbils (5,6), pecadores (5,8) i enemigues (5,10) en amigues de Déu.

Aquest tema de la reconciliació és tractat amb certa extensió en la primera part del capítol 5è, i de manera explicita a 5,1-11. Allà es tracta del moment i de la funció de la reconciliació fonamentada en la DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA. Però el tema apareix igualment, en la seva extensió, en la resta (5,12-20).

Pau col·loca l’esclavitud del Pecat, d’una banda, i la Mort per una altra, en una relació estrictament causal. Això, que ja es percep aquí, es veu amb molta més claredat en la primera carta als Corintis on escriu sobre tema escatològic (la fi dels temps) i diu que Jesús ha de regnar “fins que posi a totes les seves enemigues sota els seus peus”. La darrera enemiga en ser destruïda serà la Mort (1Cor 15, 25-26): “La Mort ha estat devorada en la Victòria. On és, oh Mort, la teva victòria? On és, oh Mort, el teu agulló? (1Cor 15, 55). I explica: “L’agulló de la Mort és el Pecat, i la força del Pecat és la Llei”. L’agulló és la causa i la Llei és el mecanisme gràcies al qual l’esclavitud del Pecat cobra la seva força més gran, fent possible un autoengany “revelat” i per això mateix sacral.

Així, doncs, la criatura esclava viu i obra alienada. Només si se l’allibera del seu amo (l’agulló és el pecat) es podrà dir de veritat que viu amb vida pròpia. I davant d’aquesta VIDA, regal de Jesús (declaració de justícia), la Mort haurà de deixar anar la seva presa. Després que, psicològicament, l’hagi deixat anar, invisiblement, de l’interior de l’home, fent-lo actuar com si fos fill i amo, haurà de fer-ho en l’exterior retornant-li, juntament amb les seves obres, la seva vida física, encara que superior i incorruptible (la resurrecció).

La resurrecció universal de les mortes és presentada per Pau com la derrota universal del Pecat, amb les seves causes i efectes. Aquesta equació antropològica serà essencial per comprendre la idea que Pau té del que significa Jesús mort i ressuscitat.

La resurrecció de Jesús constitueix com una projecció visible en el present del que només passarà en el futur darrer, però que afecta des d’ara l’existència de totes les criatures: “I quan això corruptible es revesteixi d’incorruptibilitat i això mortal es revesteixi d’immortalitat, llavors es complirà la paraula de l’Escriptura: la Mort ha estat devorada per la victòria…”

Pau entén de manera diferent a la resta del Nou Testament la resurrecció universal de les mortes, per ell aquesta és una victòria de Crist:

  • No es tracta d’una característica natural de la criatura com pot ser l’ànima que és immortal (filosofia grega)
  • Ni tant sols una actuació de Déu mateix en funció de justificar-se a si mateix (teodicea) per la falta de justícia en la història, cosa que l’obligaria a ressuscitar a bones i dolentes per poder donar a cadascuna una vida en funció de les seves obres o condemnar unes criatures i salvar-ne d’altres (segons el judici final de Mateu).

La resurrecció universal és, doncs, una victòria de Jesús sobre els seus grans adversaris antropològics: la Llei, el Pecat i la Mort. En efecte, el poder obsessiu de la Llei, portava al seu cim el Pecat i el poder inhumà i esclavitzador d’aquest, a la manera d’un agulló (no d’un càstig), produïa, començant en la vida mateixa, una mort que culminava en la MORT física: l’esclava perdia (alienava) un per un els seus projectes en una mort anticipada i preparatòria.

Serà suficient, rastrejar l’origen del paral·lelisme entre la criatura que sorgeix d’Adam i la que precedeix a Crist, reconèixer que les mateixes enemigues antropològiques sorgeixen vençudes en Romans per aquest “plus” universal (declaració de justícia) que caracteritza el poder del Crist (5, 15): la Llei és vençuda per la Gràcia (5,20), el Pecat per la Justícia 5, 18-19) i conseqüentment la Mort per la VIDA (5, 17-18).

La resurrecció de Jesús, com a experiència escatològica, permet a Pau comprendre que la realització del Regne en poder ha de traduir-se, en la seva clau antropològica, per una resurrecció que és la victòria en totes les criatures de la VIDA, de la GRÀCIA que és rebuda per la FE i de l’eficàcia de la llibertat que es torna així creadora en l’amor als altres.

Cesc Cònsola

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s