L’any 1917, al meu poble, Viladecans, hi vivien unes 1.400 persones i no hi havia cap indústria. Tota la població treballava de pagès i, en alguns pocs casos, de ramader, llevat, és clar, dels botiguers i altres feines per l’estil. Però tot i així, aquell any, en diversos documents, es parla dels obrers i de la classe obrera. ¿I com és això?
Ara us ho explico. Aquell any 1917 va ser destituït del seu càrrec de rector de Viladecans mossèn Andreu Samaranch, que portava vint anys al poble. Era un personatge molt treballador, incansable, però al mateix temps integrista fins al moll de l’os, a més d’intemperant, polèmic, aficionat a barallar-se amb tothom qui no combregués amb els seus plantejaments, que es concretaven en una defensa aferrissada del que ell considerava els drets de l’Església i en una voluntat d’implantar la fe catòlica a qualsevol preu. Entre els drets de l’Església, segons ell, hi havia el de tenir l’última paraula sobre qualsevol qüestió. Tenia una notable colla d’addictes, però el clima a Viladecans s’havia fet irrespirable. I el bisbat va decidir treure’l.
Amb la seva immensa capacitat de treball, i amb el suport de la hisendada barcelonina establerta a Viladecans Magdalena Modolell, havia tirat endavant una colla de projectes al servei de la població, entre els quals destaquen el Patronat Obrer, que era un Centre d’esbarjo i en el qual també s’hi feien classes, la Caixa Rural, que concedia préstecs als pagesos sense gaires possibles, i la Cooperativa, una cooperativa de consum a preus baixos.
El 3 de juny de 1917, poques setmanes després de la seva destitució, els seus sectors afins li van muntar un homenatge, en el qual es va repartir un full en què entre altres coses glossaven les institucions que mossèn Samaranch havia creat. I així eren descrites dues d’aquestes institucions:
La Caixa Rural, facilitant medis per a la sembra i recolecció dels fruits dels petits pagesos, a la vegada que’ls redimia de l’usura, els hi retornava sa llibertat d’acció i independencia, comprenent també dita Caixa les seccions d’Estalvis i Pensions.
La Cooperativa, son incalculables els beneficis que ha produit dins sa modestia: els obrers poden adquirir a preus modics i sens competencia, tots els articles de primera necesitat. En els tems actuals en que s’han encarit de tal modo els queviures, la clase obrera ha pogut comprar-los a preus prudencials.
No pretenc debatre aquí, certament, sobre el personatge que ha donat peu a aquest article. Sinó que el que voldria és que ens fixéssim en un detall, que no és tan detall, de llenguatge. Ja he dit al començament que en aquell 1917 a Viladecans no hi havia cap indústria i tothom treballava de pagès. Doncs si és així, ¿qui són els “obrers” que surten en aquest escrit? ¿Qui és, la “classe obrera” de què aquí es parla? Doncs els obrers, aquí, són, evidentment, els pagesos que viuen del seu treball i que no tenen cap coixí de recursos més enllà d’aquest treball, incloent-hi els pagesos que tenen terres que treballen ells i que els donen per anar fent si no passa cap desgràcia. I la classe obrera és el conjunt de les persones que viuen del seu treball sense cap altre coixí que els pugui sostenir. ¿Recordeu, els qui ja teniu una certa edat, allò de “Mis manos, mi capital”? Doncs més o menys això.
Ara, en el nostre llenguatge, un obrer evoca més aviat una persona que està en una cadena de muntatge, va vestit amb una granota i duu les mans brutes de greix. Una imatge amb qui poca gent s’identifica. Però fa cent anys, i en un ambient gens revolucionari i sense cap simpatia marxista, es parla d’obrers i, més encara, de classe obrera, i això no produeix cap grinyol. Com tampoc no el produeix el nom de Patronat Obrer, al qual, com és obvi, només hi anaven pagesos.
El llenguatge és incontrolable, i la paraula obrer en aquest sentit ampli possiblement és irrecuperable. I qui pretengués utilitzar-la tant sí com no, el que aconseguiria fora aixecar unes barreres comunicatives que no farien cap bé a ningú. Però, si fos possible, a mi m’agradaria molt que la paraula es pogués recuperar per significar això: els homes i dones que viuen del seu treball i no tenen cap altre coixí que els sostingui. I recuperar l’expressió de classe obrera per referir-se al conjunt d’aquesta gent.
Josep Lligadas
L'Agulla 