La indústria en transició

La conflictivitat despertada per les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques arreu del territori de Catalunya, que no és altra que la disputa dels recursos energètics, agroforestals, pesquers, ecològics o paisatgístics, ultrapassa ja les fronteres domèstiques i pren una dimensió global: el control dels gasoductes, l’aprovisionament de metalls escassos, la compra de terres de conreu a altres continents… la contenció dels refugiats.

Mentrestant, la manca de semiconductors paralitza a Catalunya i a mig món les cadenes de producció d’automòbils. El desproveïment va per llarg, i es van acumulant estocs ocasionant pèrdues pel capital immobilitzat. La manca de camioners al Regne Unit avisa també del risc de desproveïment, que podria empitjorar si continua pujant el preu del gasoil. La logística del Just In Time que lubrificava les cadenes de producció fordista ajustant amb precisió cost, temps i benefici ha encallat. Serà que el món ha arribat a un nivell de demanda ja impossible de satisfer? La interdependència, dins l’esfera planetària que s’ha fet petita, és un camp de forces que estira o empeny, atrau o resisteix però res n’és aliè. Tot està imantat. La COP 26, entre els pols de la riquesa i la pobresa d’aquest magnet gegantí que és el model industrial i de consum, és el lloc dels encontres i desencontres dins la tirania de la globalització que tot ho imanta. El món no para d’emetre senyals que imploren un canvi de model industrial.

Catalunya és un exemple de manual del col·lapse que ens espera si no es rectifica el rumb. Tenim a Catalunya una economia tan industrialitzada com la mitjana de la zona euro, que frega el 20% del PIB, que exporta per damunt de la mitjana, sobretot productes tecnològics. No obstant, la nostra indústria és altament dependent de les importacions de matèries primeres, d’energia i de tecnologia: el 93,4% del consum d’energia primària és d’importació, amb un cost anual proper als 6.000 milions d’euros. Pel que fa al balanç físic de materials, Catalunya importa més del 70%, cosa que significa 13 milions de tones més de les que exporta, i amb un fort component no renovable. Com a feblesa cal sumar també la dependència tecnològica, per exemple de microxips, que s’explica per la baixa inversió en innovació industrial, que a Catalunya és quasi la meitat dels nivells de la zona euro. Aquestes febleses expliquen perquè la competitivitat del sector industrial català es troba més ancorat en els baixos salaris, per sota de la zona euro i d’Espanya, i l’elevada temporalitat.

L’escenari actual d’un progressiu augment de preus dels recursos materials i energètics, a més de la dificultat d’aprovisionament de components tecnològics, conduirà la nostra indústria al col·lapse per manca de competitivitat. L’alternativa es troba en les renovables, la bioindústria, l’economia circular, i la inversió en recerca i innovació. Catalunya ha d’electrificar la indústria, la mobilitat i el transport, i disminuir molt significativament la intensitat material implementant l’economia circular i desplegant generadors eòlics i fotovoltaics a terra i mar.

La gran reconversió industrial que cal fer porta a replantejar un conjunt de sectors com ara el càrnic, gran consumidor d’aigua i energia, dos recursos escassos. Replantejar la ramaderia intensiva que, a més, és altament contaminant per les seves dejeccions. Reduir ostensiblement la cabana i valoritzar energèticament els residus per evitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, i impulsar la producció de proteïna vegetal. Cal intervenir amb tecnologia digital en alguns cultius amenaçats pel canvi climàtic com la vinya, evitant pèrdues de productivitat pel descens de la pluviositat i la substitució de fertilitzants i plaguicides químics pel cultiu ecològic. Caldria fer també un projecte per la descarbonització del Delta de l’Ebre, per prevenir el retrocés dels arrossars per l’efecte del canvi climàtic i la pujada del nivell del mar. Les masses forestals de Catalunya, que ocupen més del 60% del territori, són el gran recurs desaprofitat, després de l’energia solar, que cal protegir per garantir en el futur el seu valor ecològic, social i econòmic. Cal una política forestal integral de boscos per defensar-los dels incendis, protegir la biodiversitat, activar l’efecte d’absorció de carboni i proveir la indústria de la fusta per la construcció, d’una banda, i per subministrar biomassa per la producció de combustibles i materials de biorrefineria.

La Costa Brava, entre altres comarques que viuen de la indústria turística, haurà de redimensionar la seva oferta cap al turisme i el lleure de proximitat, reconsiderant les infraestructures de mobilitat entre les quals hi cabria novament el tren que ja va existir en el passat. Per acabar, la darrera gran reconversió industrial és la de la petroquímica del Camp de Tarragona per una biorrefineria que proporcioni els recursos energètics i matèries primeres que demandarà les biofactories que produiran nous materials per a la indústria, així com vectors energètics com l’hidrogen verd, que serà clau en l’economia d’aquest segle.

Són tan sols alguns exemples del gran canvi industrial que cal abordar des dels governs de Catalunya i de l’Estat sense esperar més. Requereixen d’inversions públiques i privades, i també de canvis legislatius, que haurien ja de figurar en els pressupostos de la Generalitat pel 2022, sense els quals l’economia catalana difícilment sobreviurà a aquesta dècada.

Salva Clarós

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s