L’Església, les comunitats cristianes i els humils

Tota comunitat cristiana ha de viure la dimensió de la comunicació de béns i estar al costat dels més humils i senzills, d’aquells que estan socialment marginats, exclosos, descartats, vulnerables. I si no és així, no es pot dir comunitat cristiana, com tampoc se’n podria dir si no prega, si no celebra la fe en l’eucaristia i els altres sagraments, si no dona testimoni de la seva fe en el Jesucrist viu dins i enmig nostre, si no educa i forma en el coneixement de la fe, i si no governa i pren les decisions de forma col·legiada i en equip, i els responsables són veritables servidors.

Avui dia podem afirmar que les comunitats cristianes i tota l’Església tenen una atenció, acollida, acompanyament i ajuda als més humils. Càritas es dedica a aquesta activitat. Càritas fins i tot s’ha guanyat un prestigi i ofereix una credibilitat a l’Església. Ha avançat en anar més enllà del pur assistencialisme, ja que també denuncia les injustícies i tira endavant un conjunt d’activitats que van forjant alternatives al sistema social capitalista, i crea realitats que anticipen un altre model socioeconòmic.

Pot passar que el prestigi de Càritas pugui amagar un cert “ego col·lectiu” eclesial, que compensi altres pèrdues de reconeixement i valoració de l’Església, tot utilitzant els humils-pobres per afavorir -per “rentar”- el rostre a l’Església i presentar una cara i una imatge ben positives.

Podria passar també que pel fet que Càritas ja fa aquesta funció pastoral bàsica, les comunitats cristianes es desentenguin massa d’aquesta activitat essencial i identitària de la comunitat cristiana. En aquest sentit, caldria recuperar, en cada parròquia, grup de fe i vida, de pregària, d’estudi d’evangeli, de catequesi d’adults, de moviments eclesials, de comunitat religiosa, l’acció social personal i grupal. Això voldria dir que Càritas, a més de tenir les seves campanyes, recollida de dades, denúncies, manifestos, incidència i pressió social i presència en els mitjans, dediqués temps i energies a assessorar, acompanyar les comunitats cristianes esteses arreu, en aquesta dimensió de pastoral social.

Però no n’hi ha prou amb les 4 A: Acollida, Atenció, Acompanyament i Ajut, sigui donant aliments, roba, diners (per sobreviure i per comprar “la canya de pescar”), o formació (per “ensenyar a pescar”), o sigui per acompanyar “al riu -que sovint tenen lluny i no en coneixen els peixos”, és a dir, els recursos, el treball, la vivenda, la vida associativa, les relacions interpersonals…

Calen encara dues dinàmiques. La primera es tracta que els humils no siguin solament “objectes” d’atenció i acollida, acompanyament i ajut, per part de la comunitat cristiana. Es tracta que els senzills esdevinguin “subjectes” decisors, animadors, directors, corresponsables de la marxa de les comunitats i que siguin escoltats com la veu del Senyor present en ells. Es tracta que l’Església segueixi les seves orientacions, voluntats i desigs. Encara ens resta molt camí a recórrer, com a mínim en les comunitats europees.

La segona dinàmica, possiblement vindrà donada per la pèrdua de pes específic de l’Església com a institució-eix que tenia el monopoli del camp religiós, espiritual i ètic, i que marcava les consciències, les creences, els valors i les normes (la cultura dominant) de la majoria de la població en el model de cristiandat, que ha durat tants segles i avui dia està totalment caduc. La societat europea cada cop més laica, secularitzada, democràtica, racionalista i pluralista ha desbancat l’Església, imposant una altra cultura dominant individualista, consumista, materialista, que actualment comença a mostrar el seu col·lapse. L’aparició constant de fets actuals o molt pretèrits de pederàstia en l’Església, també la va minant i forma part d’aquesta intenció de marginar-la i ridiculitzar-la.

Aquest fet, des de les comunitats ens ho podem prendre com una campanya negativa de destrucció. És cert que hi pot haver una profunda intenció d’aniquilar tot allò de “llum” que pot oferir una cosmovisió i espiritualitat critica amb el capitalisme i la modernitat tecnocientífica. Així s’observa força en el menyspreu del fet religiós i espiritual plural (no sols cristià). Però per altra banda, penso que ens ho podem prendre com una cura d’humiliació necessària per a l’Església. Així ens apropem a una situació més semblant a la que viuen i sofreixen els humils. Així l’Església esdevindrà tota ella mateix humil, pobra, i així comprendrà millor tota la població precària i humil del món. Així tota ella, viurà i realitzarà la benaurança: “Feliços els humils, ells posseiran la terra!” (Mateu 5,5).

Quim Cervera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s