La Ricarda, els avions i els milions d’Aena

Les anades i vingudes amb la proposta d’ampliar l’Aeroport de Barcelona ens agafen en un clima de tacticisme polític de curta volada i de crispació que no permet debatre amb tranquil·litat. Debat i tranquil·litat són pràctiques quasi oblidades a Catalunya i a Espanya. Els desacords entre els socis de la coalició que governa la Generalitat, no haurien d’incapacitar-la per pactar i mantenir el que s’ha pactat. De la literatura sobre la Ricarda, els avions i els milions d’Aena, el que s’espera del Govern és domini de la gramàtica per escriure un guió amb algun sentit, no ja sobre l’aeroport sinó que comprengui el conjunt de les infraestructures, en el marc de desenvolupament social i econòmic que demana l’actual cicle industrial, i que sigui realista d’acord amb les condicions i els perímetres físics, econòmics i ambientals del país i dels temps que corren. Sense un projecte de país amb consens és molt difícil acordar el futur de l’aeroport. Governar és això i no estar permanentment agitant banderes de confrontació.

L’aeroport ens recorda que vivim una transició, un canvi de model de desenvolupament forçat per uns límits en els usos del territori i dels recursos naturals molt pròxims, si no sobrepassats. Les tensions provocades per l’augment del preu de la llum, els peatges de les autopistes o la capacitat de l’aeroport, tenen a veure amb aquests límits. Catalunya no és exemple d’equilibri territorial. Una capital molt potent, la regió metropolitana de la qual, en només el 7,6% del territori acull una població del 64% i genera el 70% del PIB. El territori metropolità és molt dens i està ocupat pràcticament en la seva totalitat. Això explica les tensions a l’hora d’ampliar l’aeroport i en general qualsevol planejament urbanístic com per exemple el polèmic pla Gran Via Sud, anul·lat pel TSJC perquè afectava sòl agrícola a l’Hospitalet del Llobregat.

El delta del Llobregat comprèn espais naturals protegits i un parc agrari, a més de diversos nuclis urbans, i també zones industrials i logístiques com el Port i l’Aeroport. Cap d’aquests espais o instal·lacions pot créixer sense afectar-ne d’altres. La proposta d’Aena per ampliar la capacitat operativa del camp de vol afecta inevitablement l’espai natural i agrari que l’envolta per no sacrificar la urbanització Gavà Mar que, de fet, és la responsable que els avions no puguin enlairar-se en aquella direcció.

Ni als Vallesos ni al Baix Llobregat hi ha espai per a nous corredors ferroviaris que permetin grans creixements respecte del trànsit actual. El Port ja no creixerà més perquè limita amb el riu que ja va ser desviat en una anterior ampliació. Els polígons industrials del Baix Llobregat poden créixer en densitat amb indústria i serveis digitals, però no tenen sòl suficient per a una fàbrica de cel·les de liti per a la Seat de Martorell, per posar un exemple. El territori metropolità es troba saturat. Algunes grans empreses industrials com la CELSA de Castellbisbal estan ocupant finques ja al límit de la zona inundable de la llera del Llobregat.

L’electrificació de la mobilitat i la climatització d’edificis comportarà una demanda elèctrica a l’àrea metropolitana que aquesta no podrà satisfer amb renovables perquè no hi ha prou superfície de sòl ni de teulades. Portar-la d’altres comarques de Catalunya on hi fa vent o hi ha sòl disponible xoca sovint amb una ciutadania que es manifesta en contra de la instal·lació de parcs eòlics i fotovoltaics. Si Catalunya no és autosuficient en la producció d’energia renovable l’haurà d’importar de l’Aragó amb línies elèctriques de molt alta tensió que també rebutja una part de la població. En conclusió, ens trobem en un moment en què la gramàtica per escriure un relat per a la Catalunya d’aquest segle és diferent de la que coneixíem. Però és absolutament necessari escriure el guió d’aquest projecte de país en lloc de fer promeses ideals com si Catalunya fos el que no és. Queda clar que el marc de les decisions va força més enllà del futur d’una llacuna pratenca, emprada com a excusa per la confrontació. La inacció que ens estem autoimposant pot comprometre seriosament el futur del país.

Quina és la nova gramàtica? Primerament, l’escassesa de matèries primeres energètiques i de materials escassos que augura un increment de preus generalitzat, que ha agafat els governs desconcertats i desarmats, com l’espanyol que, per boca de la ministra Ribera, demana empatia a les elèctriques que és tant com demanar la lluna. En segon lloc el context d’«emergència climàtica» com ho han definit els mateixos governs davant l’advertiment de la comunitat científica, i més recentment l’informe de l’IPCC, dels danys irreversibles que pot provocar no actuar amb fermesa i urgència. Tot, acompanyat –per a major credibilitat– de l’impacte emocional aquest estiu dels incendis, sequeres, huracans i fenòmens meteorològics extrems, que està encenent alarmes no només en els governs sinó també en els mercats financers i les empreses del sector energètic.

Catalunya, país petit i amb pocs recursos naturals, ha sabut contrapesar les mancances aprofitant l’estratègica posició de centralitat en la mediterrània occidental, i un potencial emprenedor enfocat a la indústria i el comerç. L’oportunitat que brinda ara la digitalització i l’economia verda i circular ha de guiar la transformació cap una economia menys depenent dels recursos energètics i materials que no tenim. Desenvolupar una economia que redueixi enèrgicament la mobilitat comportarà transformar el model turístic i en conseqüència el tràfic aeri, sense que això signifiqui un retrocés en ocupació i benestar si som capaços d’incrementar proporcionalment el pes del PIB industrial: electrificar tant com sigui possible els consums energètics, tenir cura del territori aprofitant el potencial del recurs de biomassa dels nostres boscos i cultius. Limitar l’activitat agroalimentària a aquella que no sobreexplota els recursos hídrics i manté la producció càrnica dins del que poden absorbir els embornals per a les dejeccions ramaderes. Buscar en definitiva la sostenibilitat econòmica i mediambiental en tots els àmbits. Les inversions necessàries que cal fer sobrepassen els pressupostos de la Generalitat, i requereixen els fons europeus de recuperació perquè siguin tractors d’inversió privada. I, no ens enganyem, la transició la pagarem entre tots com podem veure ja amb l’increment del cost de l’energia que dona senyals per a una autocontenció també en el consum privat. El Govern ha de protegir amb polítiques socials les franges més vulnerables de població davant l’increment de preus dels recursos bàsics.

Un acord per a l’aeroport que persegueixi criteris de desenvolupament sostenible ha de contemplar, en el meu criteri, una inversió que millori les seves instal·lacions, fent-les més eficients i sostenibles. Inversió en una nova terminal que ajudaria a descongestionar i guanyar una mica més d’operativa en el camp de vol. Instal·lacions d’autogeneració i millora de l’eficiència energètica. Inversions en recerca d’aeronaus sostenibles en col·laboració amb l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels. Però sense sortir del perímetre actual de l’Aeroport, és a dir, renunciant al Hub Intercontinental perquè la lògica actual no ha de ser expansiva sinó de contenció. Ni Catalunya ni Espanya perdran oportunitats renunciant a fer créixer l’aeroport de Barcelona, si tenim però un Pla de País per desenvolupar una economia moderna, sostenible i inclusiva amb major justícia i equitat. Aquesta negociació amb Aena i el govern de l’Estat ha de ser possible en un clima de cooperació.

Salvador Clarós i Ferret

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s