Les entranyes de L’Agulla

Al principi va existir La Canya. Va ser una revisteta que vam decidir publicar el comitè d’empresa de Càritas. Sense altra pretensió que reflexionar sobre qüestions laborals i professionals del conjunt de treballadors de Càritas, que teníem vincles laborals molt dispersos. Em vaig animar a maquetar-la, tan temeràriament com de costum, sense tenir-ne ni idea. En aquell moment amb el programa word. Per donar-li color vam decidir acolorir el logotip que havia demanat a la Mercè Gallifa, una amiga, i editar part de la portada en color. Imprimíem la portada de tot un any i n’utilitzàvem una part per a cada número, que fèiem amb fotocòpies. D’aquesta manera abaratíem costos.

Quan a casa, en Josep (Lligadas, el meu marit) i jo vam veure que l’invent funcionava, ens vam animar a convocar una colla d’amics per proposar-los de fer una publicació adreçada a cristians esquerranosos, per un sistema semblant. Vam decidir que es diria L’Agulla, que sortiria cada tres mesos i la Mercè Gallifa novament va ser requerida per fer-nos un logo.

I l’octubre de 1996 en va sortir el primer número, que vam distribuir entre les amistats i vam engegar un sistema de subscripció. Pensàvem que tindríem un centenar de subscripcions i ja vam veure que en serien força més. Amb més pressupost, més Agulla, i per tant ja a partir del segon número vam decidir que en sortirien 5 números l’any.

Poques coses han canviat tant en aquests darrers 25 anys com el món editorial. Quan va sortir la revista no teníem fax, no sabíem encara què era el correu electrònic i distribuíem la revista per Unipost. Això significava que rebíem els articles per correu postal (sí, quan la gent utilitzava sobres i segells per enviar-nos la seva col·laboració), que havíem de tornar a copiar cada article, a banda de corregir-lo, és clar, i que un cop impresa la revista l’havíem de doblegar per la meitat, posar-hi totes les adreces (per sort sí que existien les etiquetes autoadhesives), plegar les revistes i portar-les al lloc de tramesa. Com que a la impremta i a Unipost tenien el vici de cobrar per la seva feina, el sistema ens obligava a mantenir un sistema formal de quotes i càrrecs bancaris. La primera subscripció anual costava 1.000 pessetes (encara no teníem euros!). Em fa mandra només de recordar-ho.

Per maquetar la revista vaig aconseguir (gràcies, Cecili!) un programa professional: el pagemaker, que ja ha passat a millor vida fa molts anys. Per això ara no podem obrir els números més antics i convertir-los en un pdf. Al principi això del “tallar i enganxar” era literal. Fèiem fotocòpies d’il·lustracions que ens agradaven i les enganxàvem en els buits que deixàvem en fer la compaginació. Multitext ens la imprimia. Mantenim un gran record de la Dolors, ja jubilada.

A poc a poc vam anar modernitzant-nos. Primer va ser el fax, després el correu electrònic, i l’escàner… En Marc de San Pedro insistia perquè ens modernitzéssim. I la resta ens hi resistíem: quanta raó tenies, Marc!

Vam passar del dibuix a la fotografia, i del blanc i negre al color. Un bon dia l’autora d’un dels dibuixos que desaprensivament vam copiar d’una altra publicació ens va renyar: “Almenys, si copieu, poseu-hi el nom de l’autora!” i vam tenir la immensa sort de poder incorporar-la a l’equip. Des d’aleshores (des del número 8) i fins avui, els dibuixos de la Montserrat Cabo donen un caràcter únic a L’Agulla.

Després del número 91, vam prendre una decisió: parar i pensar. Ens havíem estancat? Arrossegàvem cansament? Vam pensar que calia un canvi i també alleugerir i redistribuir-nos la feina. I després d’un any sabàtic i de formació ens vam reconvertir en revista digital, tot i saber que potser part dels nostres lectors quedaven injustament arraconats per allò de la bretxa digital. Però vam passar de 300 lectors a enviar L’Agulla a més de 3.000 adreces electròniques i vam deixar de patir per encaixar tota L’Agulla en 16 planes: el format digital és molt més obert. També vam reprendre el blog, vam posar tots els números possibles a l’Issuu, vam repartir-nos la gestió del Facebook i de Twitter. Vam eixamplar també el nombre de números l’any, que van passar de 5 a 6. I aquí estem. De moment podem mantenir-ne la gratuïtat. Cap de nosaltres no ha cobrat mai per fer L’Agulla i per ara no tenim despeses informàtiques.

Personalment, he de dir que l’aprenentatge que tot això ha suposat em va permetre en un cert moment canviar de feina i dedicar-me a maquetar textos, publicitat i fins i tot a fer cartells, en un exercici d’intrusisme professional. M’encanta fer coses d’aquestes.

Gràcies, Agulla!

Mercè Solé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s