El camí cristià: un humanisme esperançat

Amb més baixes que altes, però amb una solidesa prou resistent fins ara, ha anat navegant ja fa molts anys la nostra opció cristiana que ja va inspirar el Concili Vaticà II (1962-65) i a la vegada va rebre nova inspiració del mateix Concili.

En la situació actual del cristianisme disposem de bons recursos de formació bíblica, teològica, espiritual, de bones reflexions de diàleg entre fe i cultura, ètica, compromís social, ecumenisme, feminisme, religions, laïcitat, etc.. Es plasmen en escrits, revistes, quaderns, llibres, cursos i conferències a càrrec d’algunes entitats i associacions que ens presten un gran servei. Vivim també experiències comunitàries ben vàlides per poder alimentar i celebrar la fe en grups, moviments, congregacions religioses, parròquies concretes, etc.

Gosaria dir que la nostra opció amb el temps ha madurat, s’ha obert a un pluralisme de matisos i reptes, discernint els signes dels temps. Amb les proves i temptacions viscudes s’ha anat purificant, hem trobat cirineus que ens han ajudat a portar la creu. Ha reconciliat en el seu si punts de vista i afectes que en un principi semblaven oposats. Ha agafat el gust de ser poble i no sentir-se grup de gent selecta o perfecta. Ha aprofundit, amb l’ajuda de la teologia de l’alliberament i la seva vivència comunitària, el sentit de la lluita contra el neoliberalisme i l’orientació de la religiositat popular vers l’obertura al compromís social. Ha cercat i ha anat trobant camins de pregària i expressió fraterna personals i de celebració comunitària. Ens ha acompanyat a estimar-nos amb la llibertat de fills i filles de Déu, en l’amor de família i l’educació dels infants…

Valorem, doncs, tota aquesta constel·lació eclesial i contribuïm a la seva vitalitat i a la repercussió en els nostres ambients socials i d’amistat. Siguem persones agraïdes i amigables. Felicitem-nos mútuament! Donem-ne gràcies a Déu!

I encara més!, com llegim a la carta als Hebreus (capítol 12), oi que som conscients que estem envoltats d’un gran núvol de testimonis? Dones i homes, difunts i vius, tant de creients com de persones de bona voluntat, a nivell global, com al nostre costat, en els nostres moviments, grups, entitats, famílies. També el papa Francesc ens ajuda molt amb els seus escrits i el seu servei eclesial, amb el seu tarannà humà i de proximitat.

Podem passar situacions aflictives, crisis, en tots els aspectes de la vida, podem plorar, sofrir, cansar-nos, però continuem insistint en el camí del cristianisme com a humanisme esperançat i així missioner i profètic, un humanisme que sap riure i fruir, benigne i misericordiós en relació a la mateixa vida eclesial i en relació al context cultural, social, polític i interreligiós en què ens trobem.

Espero i desitjo que amb la vostra acollida i reflexió milloreu molt el missatge del meu escrit.
A nivell més d’estudi i pensament recomano: ¿L’Església en exili en una Europa que ja no és cristiana? del prevere i professor de teologia pastoral Antonio Mastantuono. Es troba a Documents d’Església, núm. 1119, abril 2021 (pàgines 251-56).

Acabo amb una pregunta: ¿com col·laborar perquè les noves generacions amb el seu protagonisme jove facin cas i valorin aquesta manera de ser cristià amb un humanisme esperançat?

Josep Hortet i Gausachs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s