La història a vegades rima

“1962/2022 Dos moments de canvi de direcció (la història no es repeteix però rima)” és la conversa entre el periodista Enric Juliana i el sindicalista Isidor Boix, amb la conducció de la politòloga i historiadora Paola Lo Cascio, que va tenir lloc aquest juliol amb la convocatòria de la fundació Cipriano García de CCOO i la revista Nous Horitzons. Com que jo soc de la generació que ha viscut aquests 60 anys, soc també testimoni d’aquesta rima, és a dir d’una incerta cadència de moments històricament diferents que evoquen canvis tecnològics, socials i polítics, eclesials, culturals… i de tota mena.

Els anys 60 van ser anys de grans expectatives de futur. L’impuls del Pla Nacional d’Estabilització Econòmica, promogut des de la mateixa dictadura, havia tret al país de l’autarquia imprimint un fort creixement industrial sobretot a Catalunya i el País Basc. Els turistes, la televisió, el 600 i el rock & roll, entre altres esnobismes significaven modernitat i progrés que tenia nom de ciutat. El moviment migratori de la població rural cap a les fàbriques que desencadenà no planyia el territori buidat, com ara, sinó que celebrava la prosperitat urbana acabada de descobrir a pesar de les draconianes (ens semblarien avui) condicions d’existència en els barris dormitori del cinturó industrial de Barcelona, i les penoses condicions laborals (ens semblarien avui) a les fàbriques del cinturó roig. Juliana aprofita sempre per recordar que just aquell progrés industrial va sembrar la llavor de la principal contestació del tardo-franquisme: les CCOO a les fàbriques i les AVV a les perifèries urbanes. El bikini, la minifaldilla, els Beatles, signes d’obertura, d’atreviment i desafiament confirmant una voluntat de deixar enrere els temps de la depressió. L’onada de canvis era una conseqüència del New Deal que havia tret els EUA de la gran depressió econòmica dels anys 30, i també del Pla europeu de recuperació (Pla Marshall) que invertia milions de dòlars en la reactivació de les malmeses economies europees de postguerra. Vindrien els famosos 30 gloriosos anys de progrés.

L’any que ve podria començar un nou període de creixement i de progrés que deixaria enrere la recessió en què ens va sumir la crisi de 2008, agreujada després per la pandèmia. L’èxit de la vacuna i el pla de recuperació per Europa Next Generation serien els grans artífexs d’un nou període de creixement amb pluja de milions, ara d’euros, per crear ocupació entorn de les infraestructures del nou temps. Espanya també té un Pla sincronitzat al full de ruta europeu: Plan de Recuperación, transformación y resiliencia “España Puede”. Res no assegura que passi però si la història rima, ens esperarien uns altres 30 gloriosos anys de benestar amb el desplegament de la digitalització i el paradigma de la sostenibilitat ambiental com a motors de canvi. La història no es repeteix, així que ningú es faci il·lusions. El projecte europeu (als anys 60 era el Mercat Comú) és ara mateix una esperança (el Green New Deal) per rellançar la indústria i donar nova moral al conjunt del Continent.

Les expectatives dels 30 gloriosos van començar a decaure quan el 1974 el barril de petroli multiplicava per 7 els 1.5$ de 1962 creant una crisi mundial que obria la porta a l’escenari neoliberal que hem conegut. L’escalada del preu del petroli no s’ha aturat, arribant l’11 de juny de 2008 a rondar els 147,2$ el barril de Brend. Avui el petroli és l’enemic a batre, i per això el nou cicle de creixement s’enfronta novament a la crisi energètica que ara amenaça amb un col·lapse de subministrament si no transformem molt ràpidament l’economia descarbonitzant i desmaterialitzant el model productiu i de consum. D’això va el nou pla Marshall, ara anomenat Next Generation, que començarà a rajar milions a partir d’aquest mateix mes d’agost. Que la història rimi dependrà de les decisions polítiques. De que hi hagi la lucidesa necessària per sumar majories a favor d’un altre progrés. A Espanya no sembla que encara hi hagi aquesta maduresa. Amb el retard que ens ha caracteritzat, aquí encara estem en la fase de passar comptes. Només cal veure com enmig de les tempestes polítiques, econòmiques i ecològiques la divisió de poders s’ha convertit en aquest país, també a Catalunya, en una confrontació de poders. Fins que no passem comptes, no retrobarem la rima.

Salvador Clarós i Ferret

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s