Dos anys a París i tres a Madrid

Per estudiar Sociologia he passat dos anys de la meva vida (del 1976 al 1978) vivint a Montreuil-sous-bois a la perifèria est de Paris i estudiant a l’Institut d’Études Sociales (I.E.S.) de l’Institut Catholique de Paris. En aquests dos anys vaig poder conèixer força les perifèries obreres i la ciutat de París, que estimo i sempre tinc ganes de tornar-hi.

Vaig conèixer professors i alumnes francesos i africans de l’ I.E.S, capellans francesos, membres de l’ACO (Acció Catòlica Obrera), de la JOC (Joventut Obrera Cristiana), persones de la parròquia Saint Pierre-Saint Paul. Vaig parlar amb exiliats espanyols, membres del PSUC, de Comissions Obreres, anarquistes, i amb immigrants espanyols militants del PCE.

Conèixer el món i la cultura francesa em va aportar racionalitat, ordre en l’exposició dels temes, sistematització, esperit tolerant i democràtic consolidat, obertura a idees i pensaments diferents, etc. Per altra banda també vaig poder observar i experimentar alguns elements no tan positius, al meu mode de veure. Ja sabia del xovinisme francès, i del seu sentiment quasi inconscient de creure’s “la llum” d’Europa, i de pensar que lo seu és el millor, però vaig aprendre que no solament és així, sinó que de manera instintiva els surt una tendència a alliçonar, a dir-te que la seva forma de funcionar i de fer és la que hem de adoptar també nosaltres. Així ho vaig viure quan, explicant el que fèiem a la JOBAC (Joves cristians de barris obrers i populars), i intentant conèixer com actuaven a la JOC, em deien que no ho havíem de fer tal jo els exposava que fèiem en el principis de la JOBAC, sinó que havíem de fer com actua la JOC francesa. Quan vaig comentar aquest fet a un capellà francès em va dir que era veritat que l’ànima francesa tenia aquesta tendència, però que no ho digués mai a un francès.

Del 1989 al 1992 per seguir els estudis de Sociologia vaig passar també tres anys vivint al barri del nord de Madrid, Saconia, i col·laborant en la parròquia de la Cena del Señor. Vaig acabar la carrera de Sociologia a l’Institut León XIII, depenent de la Universitat Pontifícia de Salamanca.

Vaig compartir classes, estudis i congressos amb els companys alumnes de diferents llocs de les Espanyes. Vaig participar de reunions de capellans madrilenys, de tendència crítica i avançats, eclesialment parlant. Em vaig relacionar amb grups de matrimonis actius a la parròquia, que em van invitar a casa seva, i algun cop fins i tot vaig explicar com veia Catalunya i la relació amb les Espanyes. Em van escoltar amb molt de respecte. També em vaig implicar en la pastoral de joves, en grups de confirmació i de joves de la parròquia i de les parròquies del voltant, cosa que em va donar l’oportunitat de conèixer laiques i laics i religioses animadores d’aquests grups.

Conèixer la vida i la cultura madrilenya, que vaig descobrir que més que la capital d’Espanya, que és el que és oficialment, Madrid era una capital molt castellana (capital de les Castelles, sobretot de Castella-La Manxa) i per altra banda era molt cosmopolita. L’experiència madrilenya em va aportar el gaudir més de la vida, de l’amabilitat i de la capacitat de relació oberta, generosa, lúdica dels madrilenys, el seu saber perdre el temps. Per altra banda també vaig observar la rectitud, la solidesa ètica i austeritat dels castellans, i igualment les impuntualitats, la capacitat que tenen d’oblidar-te però quan retornes, saben tractar-te, amb tota amabilitat, com si els haguessis vist el dia abans. Així m’ho va fer veure una religiosa catalana que feia temps que vivia a Madrid. Vaig saber com ens veuen els catalans, els tòpics explicitats en bromes i acudits, i com relativitzar el nostre món català. Un altre aspecte molt madrileny és que els encanta que els diguis que t’agrada molt Madrid, a més t’ho pregunten sovint i els costa acceptar que hi estiguis només per un temps, si t’agrada. No he conegut catalans o catalanes que havent conegut Madrid no els agradi.

Una de les dimensions que em va impactar positivament és la poesia i la mística castellana, de sant Joan de la Creu, de santa Teresa i altres, que t’ajuden a entendre l’ànima castellana, vinculada als paisatges de llargs horitzons, de cereals, i de cels oberts i assolellats.

Per un català haver viscut a la capital de Castella (de les Espanyes) i a la de França, els dos països veïns, és molt interessant. Haver copsat els diferents elements de cada forma de viure i de cada cultura i fer-ne una valoració personal, encara que sigui limitada i relativa, em permet fer algunes consideracions.

En primer lloc, Catalunya es troba entre les dues, i per tant, el procés d’identitat catalana, està en relació directa amb el coneixement de les identitats castellana (espanyola) i francesa. Una teoria particular i pròpia em fa creure que cada país, cultura, mode de vida, és la barreja de la cultura dels països veïns.

En segon lloc, tot i les pretensions d’una certa “superioritat” il·luminadora i alliçonadora de la cultura francesa i una certa “tendència conqueridora” castellana, Catalunya, tot i reconeixent les seves influències, no s’ha de deixar condicionar per aquests corrents, i ha de mirar de ser ella mateixa, dignament.

En tercer lloc, cal reconèixer que a nivell quotidià i de les relacions properes, tant els ciutadans francesos (parisins) com els espanyols (madrilenys), ens respecten, valoren i aprecien, deixant a part qüestions esportives, i aquelles induïdes pels mitjans de comunicació o per la baixa política.

En quart lloc, podem aprendre molt dels veïns, i ens ajuden a relativitzar els nostres petits mons, o les nostres, a vegades, curtes mires. Ens convé, regularment, relacionar-nos amb cultures més àmplies i grans com són l’espanyola i la francesa. Crec que els catalans, de fet, ho realitzem força i bé.

I finalment en cinquè lloc, en relació amb el conflicte polític que avui dia vivim, ens convé refer ponts, deixar-nos enriquir per les diverses cultures i deixar-nos orientar per les dimensions sanes de les cultures que ens envolten i les presents en l’interior del nostre país. Tota cultura té un fons espiritual i conviccional. Ens cal enriure’ns dels nostres defectes i de les pretensions exagerades de les cultures veïnes, i aprofitar el bo que totes tenen. Això no treu que cal, amb realisme i determinació, alliberar-se de les opressions o repressions que ens puguin fer sofrir. I per això cal reconnectar els pobles en la base, i així evitar críticament les influències manipuladores i simplistes procedents d’interessos econòmics, de poder i d’imposició de pensaments aliens i hostils al poble.

Quim Cervera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s