Drets i deures, agraïment, confiança i compromís

El 10 desembre de 1948, després de les atrocitats de la Primera i la Segona Guerra Mundial, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, una fita històrica per a la humanitat per allò a què aspirava. Dècades després, el 20 de novembre de 1989, aquells 30 drets bàsics quedaven reforçats amb l’aprovació, amb rang de tractat internacional, de la Convenció sobre els Drets dels Infants. I es pot afirmar que també els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de l’any 2000 van ser un nou compromís i camí de transit del conjunt de la humanitat cap un model de salut, supervivència i progrés.

En la meva etapa com a directiu d’una ONG vaig conèixer la complicada i bona feina que es fa des de dalt, a Ginebra, –les ONG i altres entitats locals, en col·laboració amb el Comitè de Drets dels Infants– revisant informes i proposant reptes als països per avançar en millors practiques. I amb la mirada posada en les societats del Nord, vàrem impulsar la creació de materials i campanyes per a la sensibilització d’infants i joves en l’àmbit escolar, sobre els drets a l’alimentació, a la salut, la educació, el joc, al propi nom i desenvolupament… tot molt lloable, però ara m’adono que faltava quelcom.

I ho constato en veure com les societats capitalistes estem educant els nostres fills i filles, des de casa i des de l’escola, posant en risc així, el futur global. Ja no serà cosa del canvi climàtic o la finitud dels recursos només, sinó que pot arribar a ser el domini del “meu propi lliure albir”, sense comptar amb els altres, en una mescla de les lleis de la jungla i la del més fort.

Tothom sembla saber i defensa els propis drets, oblidant sovint els deures associats: pel dret dels altres i del de la societat en el seu conjunt. Per exemple, el dret a la meva salut ha d’estar en consonància amb el dret a la salut dels altres i la comunitària; el de l’educació dels infants ha d’implicar el respecte als mestres i aprofitar la possibilitat rebuda, pel seu propi futur i per ser útils a la societat; el meu dret al joc implica el no fer trampes, respectar els arbitres i deixar jugar els companys; el meu dret a la sexualitat implica respectar el “no” dels altres i acceptar l’orientació sexual i la identitat de gènere dels altres… És evident que com a societat hem perdut el sentit de la responsabilitat i la implicació comunitària. Ja des de petits aprenen a demanar i a exigir; alguns infants veuen com els progenitors menyspreen els colors del semàfor, falsegen les faltes comeses, saben més que el seleccionador, el mecànic o el metge, insulten els polítics, maltracten determinats col·lectius, s’enfronten als poders… i tot això mentre es mouen des dels dispositius mòbils lliurement, entre memes grollers, músiques eròtiques, jocs de matar o escenes barroeres de sexe de qualsevol tipus.

Per a les persones cristianes, el Pare Nostre, pregària rebuda del propi Jesús (Mt 6,7-15), és també lliçó i tarannà: les seves sentències, unes sobre el Creador i altres sobre la humanitat, són peticions que mostren respecte i confiança en Aquell que ens supera. Apresa des de les primeres catequesis i animada a repetir al llarg de la vida en situacions vitals i emocionals diverses, mostra una actitud agraïda pels dons presents, confiada en els del futur i implicada en la consecució, “així com nosaltres”.

Els tres pilars que més falta ens fan i dels quals no semblen disposar els futurs protagonistes de la història: agraïment, confiança i compromís.

Sergi Bernabeu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s