A propòsit de la marxa del bisbe de Terrassa

El diumenge dia 30 de maig es va acomiadar el bisbe en una missa d’acció de gràcies, al final de la qual fa fer agraïment i un cofoi balanç del seu pontificat. Anirà a “remar mar endins” a terres andaluses on trobarà, probablement, les aigües més calmades ja que les pasteres no arriben fins al Guadalquivir, però els immigrants i altres damnats sí que hi arriben. Mirant enrere tot fa pensar que el canvi es coïa d’uns mesos ençà, potser abans de Nadal, ja que en una visita de l’ínclit José Enrique Millo al bisbe, que no va passar desapercebuda pel Diari de Terrassa, el Secretario General de Acción Exterior de la Junta de Andalucía, li deuria proposar i suggerir com veuria i si li agradaria anar a Sevilla. I ja ho veieu, la justificació –costa trobar-ne d’altra– la religiositat popular tan sovint mal entesa, encaixaven amb la pastoral popular andalusa: misses a la “Feria de Abril” de Can Petit i de les cases regionals a la catedral terrassenca entre d’altres. Els bisbes de Roma i Barcelona i el nunci Bernardito, es diu que escoltant veus discordants diocesanes, han pensat que al sud el patró de la barca també remaria i l’han allunyat d’aquest país, que malgrat confessar que s’hi trobava bé i ben acollit, no era ben bé el seu, ni per formació –recordem que la va voler fer a Toledo en temps del bisbe Marcelo Gonzàlez Martin, que era més “ortodox” que en Narcís Jubany a Barcelona, ni per naixement, era de Conca.

I ara què, qui, com?

Veurem qui el substituirà, el relleu natural seria, tot i que per pocs anys, l’auxiliar Salvador Cristau –amb 71 anys– de qui se’n valora la pietat, l’esperit de servei, el treball incansable per la causa, sociable i fins ara la cara amable de l’ordinari i rector del Seminari de Vallvidrera, per a alguns, la joia de la corona. Potser faran alguns canvis de mitra dins les diòcesis catalanes, ho veurem aviat. Hi ha un autèntic malestar entre els bisbes de les Espanyes i alguns capellans als quals se’ls ha proposat la mitra i l’han declinat i a altres que la desitjarien no els la proposen, no són de la corda franciscana romana i també hi ha malestar entre comunitats de diversos bisbats i és que els moments no són ni agraïts ni clars. Però compte, no sé on poden ser-ho, potser a Polònia, el país del santo súbito. Són tan greus els greuges eclesials conreats els darrers anys que Roma s’ha vist obligada a tipificar-los penalment al Codi de Dret Canònic. La Cúria romana lamentablement ha estat còmplice en massa casos. Mentre el papa santificat portava la Bona Nova per tot el món, a casa “li feien la feina”, el dimissionari fent teologia i obviant la situació fins que se li va fer explosiva i pren una decisió històrica que mai haguéssim esperat, talment un “suïcidi” papal. I l’Esperit i la bona política ens porta a Bergoglio, a Omella, a Osoro. Cadascun en el seu territori i àmbit desemmascaren i cerquen posar remei, Déu meu ajudeu-me!, a les difícils situacions en què es troben. Se’ns en va al cel Pere Casaldàliga, només per dir-ne un –per cert, incomprensiblement Francesc ni piu. I també tants d’altres que ens han deixat, actors de primera línia de la pastoral conciliar i evangèlica, que desprès d’anys d’hibernació activament promoguda –gairebé des del bisbe Carles– havia quedat també esmorteïda per la pressió sociològica i lingüística de la immigració civil i d’alguns religiosos vinguts en auxili dels bisbats de la descreguda Europa. Grups de tints sectaris i polítics “nacionalcatòlics” i la prelatura de l’Opus Dei, a parer meu, una relliscada papal que s’ha pagat cara i cobrat millor pels seus beneficiats en uns moments de bancarrota vaticana, amb vergonyosos escàndols personals i econòmics d’extrema gravetat, alguns dels quals encara duren. Tot plegat va acabar de reblar el clau d’una pastoral preconciliar que a Catalunya i a Terrassa també, majoritàriament havíem superat amb nota.

Jo voldria un nou bisbe del país “volem bisbes catalans”, dèiem els anys 60 del segle passat, un bisbe servidor de la comunitat i no l’amo i senyor. Com a primer pas a la diòcesi, proposo un canvi de curials, sobretot d’aquells que tenen un tarannà més autoritari i manipulador, als qui el càrrec i la seva poca sensibilitat sinodal i democràtica els ha possibilitat aquest fer que tan bé ha anat al bisbe, perquè li treien les castanyes del foc. Però això era i és rebutjat per una part de la feligresia que se sent menystinguda. Confiem, esperem i desitgem que el nou bisbe s’informi, doni la veu als qui s’han sentit foragitats, o simplement han marxat de les parròquies per cansament, per considerar impossible i inviable viure l’Evangeli en una estructura parroquial que els ofegava, amb la qual no se sentien identificats, a vegades per la llengua, per la submissió al prelat, per la nul·la escolta i participació en fets tan decisius com el canvi de rectors de les parròquies, pels criteris pastorals, per la pompa, i la litúrgia que recorda massa temps que havíem superat, etc.

Passarem un temps d’aguait, d’esperança, sempre al bell mig dels corrents d’aire en què es mou l’Esperit Sant, sempre seguint el camí de l’Evangeli de Jesús de Natzaret, al costat dels més vulnerables que cada dia augmenten. Un d’aquests vulnerables ja ens hauria d’avergonyir! Però, com deia la cançó, “la nostra esperança ningú no ens la prendrà” i la llibertat d’expressió tampoc.

Josep-Maria Font i Gillué

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s