No diguis res

Tinc ganes de tornar a Irlanda. Tota l’illa és una delícia: la gent, el verd, el mar, la cervesa i els pubs, ovelles llanudes per tot arreu… a cada racó et pararies i quinze dies es fan curts. Recordo però, que al passar de la República d’Irlanda a l’Ulster o Irlanda del Nord, sense cap frontera física visible –amb el mateix verd, mar i persones– a les ciutats (Belfast, Derry…) i fins i tot en pobles més petits, es respirava encara un aire d’enfrontament somort. Un carrer amb la Union Jack a quasi totes les cases i el de més avall lluint banderes republicanes verd-blanc-taronja. Era l’any 2006, 8 anys després dels acords de pau del 1998 i eren quasi palpables unes invisibles muralles interiors. I és que, malgrat que els acords de Divendres Sant establien que el Govern regional havia de ser sempre de coalició, amb representació catòlica i protestant, aquesta mena d’empat oficial permanent no ha evitat que la gent del carrer segueixi caminant cadascú per la “seva” vorera.

Sembla que el Brexit no està ajudant a enderrocar muralles entre la comunitat catòlica i la protestant. El complex acord entre el Regne Unit i la UE ha portat a situacions estrambòtiques. La frontera duanera, control de passaports, etc., s’ha situat en el mar, mentre que un ciutadà britànic de Belfast o qualsevol mercaderia pot anar sense papers a Dublín. Els nascuts a Irlanda del Nord poden obtenir la doble nacionalitat i això és rebutjat pels Unionistes més radicals que es senten traïts per Londres en veure que la política exterior atorga avantatges als republicans.

En el referèndum del Brexit va guanyar el remain i les enquestes diuen que en un possible referèndum sobre la integració a la República Irlandesa, es podria donar un resultat decantat per poc cap al SÍ, malgrat el lleuger major pes demogràfic que encara manté la comunitat protestant. No obstant la classe dominant, rendes per sobre la mitjana, funcionaris…, segueix essent majoritàriament protestant i l’índex d’atur és molt més elevat en la part catòlica. Tot plegat pot estar portant a una nova radicalització de postures. De fet, al març i abril d’aquest any van tornar a haver-hi protestes, enfrontaments i algun còctel molotov… En definitiva, és dubtós poder afirmar que hi ha una solució definitiva a un conflicte que fa més d’un segle que dura.

Confrontació entre catòlics i protestants com a factor identitari, però sobretot xoc de classes i cultural, radicalitzat per la incapacitat de la política, el biaix colonialista del poder britànic que perdura… I sobretot, la repressió, els assassinats, el comportament tribal de les dues comunitats molt impermeables l’una vers l’altre…

Tot això queda magníficament reflectit en l’excel·lent llibre No diguis res de Patrick Radden Keefe (Editorial Periscopi, 574 p). Colpidor i rigorós (459 referències a fonts documentals!)… escrit amb un llenguatge directe però que no estalvia entrar en el component psicològic dels personatges reals de la història del conflicte. La millor definició que se’n pot fer la vaig trobar en una ressenya de la revista L’Avenç (núm 479 maig 2021) que en deia que “…és un llibre d’història que es llegeix com una novel·la”. I certament, el llegiries d’una tirada si no fos que de tant en tant has de parar per respirar i reflexionar!

+

El text comença a l’any 1969. Hi trobem els moviments pels drets civils iniciats pels joves de la comunitat catòlica, en contra de les discriminacions socials; la repressió subsegüent, que va ser liderada pel conegut Ian Paisley, i que va desembocar en que els “fills” dels membres històrics de l’IRA reprenguessin les armes; el naixement de l’IRA Provisional, atemptats, persones infiltrades a tots dos bàndols, política repressora de l’exercit britànic –amb mètodes inspirats en els que s’utilitzaven a les colònies– delators (touts)… I les vagues de fam dels presos, utilitzades políticament de manera cínica pels dos bàndols… La decisió per part del Sinn Féin de participar en les eleccions del parlament britànic com a operació política de denúncia… Segueix amb la lenta cuina dels acords de pau del 98, sabotejada sovint pels més radicals, i acaba l’any 2007, havent parlat del procés inacabat de reparació a les víctimes i reconciliació de la societat. Tot això ho fa entrecreuant les biografies, pensaments i actes, d’un gran nombre de protagonistes d’aquests quaranta anys foscos a Irlanda del Nord. Tot d’una manera, insisteixo, molt documentada i solvent.

Potser el fet que el llibre sigui escrit per un irlandès resident als Estats Units, proporciona un punt de vista que permet l’aprofundiment en las causes –personals i col·lectives– i les conseqüències del conflicte –també personals i col·lectives– amb una mirada implicada però neutra, sense motxilles personals, que permet entreveure les ombres i llums de tots els personatges. Potser és un enfoc que ens caldria quan parlem d’algunes coses del nostre país.

P.S. Acabat l’escrit, l’he donat a llegir a una persona. Per ella m’he assabentat que el Jordi Armadans va fer una recomanació entusiasta del llibre. Compartir opinió amb l’Armadans és una satisfacció… no es pot negar!

Albert Farriol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s