Reparar, tornar a la política

Molts catalans i catalanes hem vist els indults amb un bri d’esperança. Diria que no m’equivoco dient que som molts, i crec que tampoc si dic que des de diferents ideologies. Tenim necessitat de reparació. I vull aturar-me un moment en aquest concepte, reparar: tornar a posar en bon estat allò que ha sofert un dany, parar-se a considerar quelcom, aturar-se i observar, restablir, preparar de nou… Una necessitat que aplega des de l’espai personal a l’institucional i polític, penso.

Vull assenyalar també una imatge (entre les milers que hi ha del procés), el 27 d’octubre de 2017. El Parlament votava la declaració unilateral d’independència, mentre el Senat aprovava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, pel qual se suspenia l’autonomia de Catalunya. Molta gent ens vam sentir ostatges del joc en paral·lel que es produïa al mateix temps al Parlament i al Senat. Atònits, exclosos. Si la política és diàleg i negociació, assistíem en directe a un fracàs estrepitós. Estaria bé que algú s’entretingués a escriure l’anatomia dels instants previs i durant aquell dia.

En més d’una ocasió he defensat el dret al dubte i la valentia d’aplicar-lo. Davant de la fe cega i les certeses absolutes d’alguns, davant la calculada ofensiva per encasellar, ha estat un atreviment el fet de qüestionar, argumentar, debatre pausadament i raonadament des de conviccions diferents. Ja sabem que aquesta simplificació practicada el que busca és la negació del debat, substituint els raonaments per pura propaganda i demagògia. I això és molt perillós. Una prova és l’anomenada “casella de l’equidistància”, de forma intencionada per suprimir espais de deliberació. També estaria bé que algú s’entretingués a recopilar el diccionari del procés (dels dos blocs) amb els vocables i conceptes que han anat apareixent en un intent de simplificar al màxim quelcom que és d’una complexitat extrema. Cal tornar als espais de diàleg i transversals, cal reparar amb això.

Necessitem que un conflicte que és polític, torni a la política, i en política sovint s’han de prendre decisions arriscades amb llums llargs i en benefici del conjunt. Els indults son un gest, important, positiu (i he rebutjat la judicialització del conflicte des del primer moment). La prova és la polseguera que ha aixecat entre els falsos patriotes, els defensors del com pitjor millor. La convivència és un vas de terrissa del qual cal tenir cura, i més les persones que ostenten representació institucional. En aquest sentit també trobo que no s’ha exigit prou al PP sobre la seva enorme irresponsabilitat d’utilitzar Catalunya com a arma electoralista.

És del tot legítim aspirar a la independència de Catalunya com a opció. Però quina nació és la que prescindeix de la meitat de la població? Ningú pot atribuint-se el valor de parlar en nom del poble. Qui és el poble? Trobo imprescindible que la “taula de diàleg” comenci aquí, a Catalunya, entre els diferents partits polítics i entre diferents àmbits de la societat catalana. Igual que reparar també és afrontar els grans reptes que tenim com a país, la desigualtat, l’habitatge, els joves, la regeneració urbana, el canvi climàtic… amb això sí que tenim presa. El patriotisme dels drets en un espai on la diversitat és una riquesa. Reparar un projecte que ha de ser col·lectiu.

Consol Prados

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s