“Evangelizar la cultura en Valencia”

Aquest era el títol de la carta pastoral (en castellà) que el desembre de 2105 va escriure el cardenal Antonio Cañizares, un text on l’arquebisbe de València exposava una qüestió de gran actualitat: “que la fe se haga cultura”. Això, la fe en la cultura d’un poble, es va fer realitat el diumenge 26 de març de 2017, quan un miler de catòlics ucraïnesos van celebrar l’Eucaristia a la catedral de València en ritu bizantí i en llengua ucraïnesa.

És bonic que els diversos pobles puguin expressar la seva fe en la pròpia llengua, com van fer aquests ucraïnesos a la Seu valenciana. O com ho fan els filipins, els polonesos, els britànics o els xinesos que viuen al País Valencià. I amb tot, els cristians valencians no podem gaudir en la nostra llengua, com poden fer-ho aquests cristians en les seves llengües.

Com va dir el papa Pau VIè, (i ens ho recordava l’arquebisbe Cañizares en aquella carta pastoral), “la ruptura entre el Evangelio y la cultura es sin duda el drama de nuestra época” (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim des de segles els cristians valencians, que veiem marginada i ignorada la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquella carta pastoral defensava que “una fe que no se haga cultura, no es plenamente acogida”.

Per això mateix, si l’arquebisbe de València propugnava la necessitat que l’Església integri totes les cultures, ¿com és que, des de fa segles, els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen el valencià a la nostra Església?

L’arquebisbe Cañizares destacava en el seu text “las raíces cristianas de la identidad valenciana”, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, “centro de diálogo y de convivencia” i “cruce de culturas”. Per això l’arquebisbe presentava la necessitat de “crear, desde la inmensa riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una auténtica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso, que pueda contribuir al diálogo entre ciencia y fe, entre la cultura cristiana y la civilización universal”. Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?

El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la seva vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble africà que l’acollí, va ser aprendre la llengua dels nàmbies, traduint la Paraula de Déu a aquesta llengua i celebrant la fe en la llengua d’aquest poble. ¿Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians, prescindint de la llengua d’aquesta cultura? ¿Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguin a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?

La carta pastoral, que l’hauria pogut signar el bisbe de Salamanca o el de Sevilla, si traiem del text la paraula “Valencia” (sempre en castellà), no feia cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.

L’arquebisbe parlava de “la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso”. D’acord! Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià?

Sintonitzo plenament amb l’arquebisbe Cañizares, quan ens deia que s’ha d’evangelitzar la cultura. ¿Però no s’hauria també d’inculturar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?

En una entrevista (Levante, 29 de gener de 2017), el cardenal Cañizares, a més de dir que desitja “la misa en valenciano de manera habitual”, afirmava el seu interès “en que el misal en valenciano sea una realidad cuanto antes”. D’ell i dels altres bisbes valencians depèn que això sigui una realitat. Com també depèn d’ell que les misses siguin en valencià. Només es tracta de voluntat per així fer-ho possible. Hi ha el Missal Romà traduït al valencià per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però el cardenal Cañizares continua sense presentar-lo a la CEE perquè sigui aprovat. Per això no hi ha textos litúrgics oficials i les misses se celebren en molts pocs pobles, degut a la bona voluntat o a l’interès dels mossens més conscienciats per la llengua.

Des de segles que els cristians valencians estem esperant que, com els ucraïnesos que viuen al País Valencià, també nosaltres puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua. I mentrestant la jerarquia valenciana mira cap a un altre costat. Malgrat les declaracions a la premsa.

Josep Miquel Bausset

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s