I els joves, què?

Durant les últimes setmanes no han faltat a cap mitjà de comunicació les referències a l’onada de Covid-19 que està afectant, aquest cop i principalment, a la gent jove. Els judicis morals i la culpabilització han seguit de manera quasi immediata totes aquestes notícies, però no ha estat el primer cop que la culpabilització i els joves s’han trobat; jo mateixa he escoltat a molta gent dir que la causa d’algunes de les onades que s’han donat al llarg de la pandèmia han estat únicament responsabilitat dels joves. I s’ha de parlar de responsabilitat col·lectiva, quelcom que ha estat clau per fer front a una pandèmia mundial com la que estem vivint, no només exigida als joves sinó al conjunt de la societat.

Però és injust que, ara que la onada de Covid-19 està afectant el jovent, s’assenyali només a un grup com a irresponsable i culpable, quan d’irresponsabilitat n’hi ha hagut de totes les edats i en tots els àmbits. Potser culpar a la gent jove sempre ha estat el més senzill, molt més senzill que obrir un debat sobre com els trastorns mentals, l’ansietat, la depressió o els trastorns alimentaris, entre els més destacats, han incrementat entre els adolescents i joves, molt més senzill que intentar obrir les universitats per a restablir la normalitat o semi normalitat acadèmica, molt més senzill que donar solucions a l’augment de l’atur juvenil. Si es parla dels joves per culpabilitzar-los, també cal parlar de tots aquests altres temes que han quedat al marge del debat públic.

La universitat va ser de les primeres coses que van tancar, no només al març de 2020 quan la pandèmia de Covid-19 estava descontrolada, sinó també a l’octubre del mateix any quan escoles i instituts reprenien amb cautela l’activitat docent. I pot tenir sentit que es tanqui la universitat per evitar, sobretot, la mobilitat. Però un cop es va tancar la universitat a l’octubre, i tenint en compte que tampoc havíem pogut fer docència la meitat del curs 2019-2020, ja no se n’ha tornat a parlar. I fer un curs universitari sencer des de casa amb totes les limitacions que això suposa, comptant, a més, el període del confinament anterior, acaba perjudicant molts àmbits diferents; no només les relacions socials o la vida universitària, també la pèrdua d’un ritme de vida i d’uns hàbits a la qual cosa s’hi suma el cansament que s’ha anat acumulant, el cansament de la incertesa i de les nul·les propostes per reprendre, d’una manera o d’una altra, la normalitat. Hi ha estudiants que sí que van acabar tornant a les aules i n’hi ha d’altres, com en el meu cas, que vam acabar asseguts a l’escriptori de casa comentant i compartint, tant amb professors com amb alumnes, el desgast que ha suposat aquest curs anòmal.

Carme Palacios Prados

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s