Ressorgeix l’homofòbia, rearmem la solidaritat

En els darrers dies, arran de l’assassinat del jove Samuel Luiz a La Corunya, estem vivint un qüestionament sobre què és i que no és homofòbia. Diversos sectors de la política i de la judicatura estan intentant negar una realitat que ha sigut evident: que algú pressuposi quina és la teva sexualitat, t’assenyali i ho faci servir per ferir-te o atacar-te és homofòbia i lgtbifòbia. Se’ns ha intentat dir que aquest assenyalament no és important, ja que la paraula “maricón” és d’ús habitual. Efectivament ho és, tanmateix, amb un sentit pejoratiu. Davant d’això, al col·lectiu LGTB+ tenim la tradició d’agafar les paraules que ens llencen i fer-les servir per reivindicar-nos. Maricón, marieta, bollera… Ho fem per canviar-ne el significat, perquè l’insult forma part del nostre paisatge, com a mecanisme de defensa i com a símbol d’identitat col·lectiva, per identificar la nostra gent.

Per escriure aquest article hem volgut centrar-nos en la nostra vivència personal, ja que sota un pretès debat jurídic s’estan posant en dubte les experiències en les quals nosaltres mateixos vivim i hem viscut: l’homofòbia. Formem part d’una generació de joves que ha crescut abans de la normalització de persones referents LGTB+, abans de les campanyes de sensibilització, i hem hagut de lidiar no sols amb les agressions homofòbiques, sinó també amb l’homofòbia internalitzada, i que ens causa dolor sense necessitat que ho faci una tercera persona. Aquest dolor ve fruit que, sense referents positius ni normalització, l’“adonar-nos” de la pròpia orientació sexual o expressió de gènere (en definitiva, de la pròpia identitat) ens arribava seguida d’un gran silenci i d’una sensació de soledat. Silenci ja que en la nostra intimitat ens hem preguntat com se suposa que havíem de viure la nostra identitat, sense trobar una resposta. També d’una sensació de soledat, de no saber amb qui parlar-ne, de por al rebuig de familiars, companys de classe, amigues i amics, de por a ser ridiculitzat, assenyalat, o fins i tot violentat… Els qui escrivim aquestes línies vam tenir la sort de poder sortir de l’armari i tenir un entorn proper que va acollir amb relativa acceptació, sense obviar algunes situacions concretes de violència que hem patit a les classes, als carrers, sortint de festa… No obstant això, vam haver d’aprendre a com lluitar contra l’homofòbia, no sols individualment establint mecanismes de defensa i prevenció, també organitzant-nos col·lectivament generant entorns segurs. En aquests espais de trobada hem pogut compartir que allò que havíem viscut com un drama individual, és un problema social, i hem après a viure positivament la nostra identitat.

Després de cert temps en aquesta còmoda tranquil·litat, pensàvem que la sensació de relativa seguretat, per a nosaltres i per a la gent més jove, ja era irreversible. Que la nostra societat havia arribat a uns nivells de progrés profitosos per a nosaltres i per a les generacions futures. Amb els anys hi ha hagut un procés de consolidació d’un consens social que havia esdevingut un veritable progrés civilitzatori. La majoria de les persones de la nostra societat entenen que els drets LGTB+ són drets humans, i que no són opinables, Aquest consens fa que qui està en contra dels drets LGTB+ esdevingui una minoria, calli la seva homofòbia i quedi fora del debat.

La ultradreta ha aprofitat aquesta minoria com a nínxol per a alimentar la seva base social i electoral, i els diu que allò que pensen en la intimitat no hi ha problema en fer-ho públic. Això ha causat un ressorgiment del pensament egoista, insolidari, que veu el discurs homòfob com una forma de “trencar el que és políticament correcte”, un discurs que cala no només en persones adultes sinó també en joves desorientats que ho veuen com una forma de rebel·lia.

Una forma de rebel·lia que porta a persones joves a parlar sense embuts a les xarxes sobre com apallissar homosexuals, i que porta fins i tot a normalitzar-ho per segons qui. Som conscients que d’homofòbia n’hi ha cada dia, però el cas del Samuel ens ha afectat en particular.

Ens remou per dins, moltes persones LGTB+ ens sentim interpel·lades, ja que moltes hem viscut experiències molt semblants. Ens podria passar avui mateix. I no només a nosaltres, li pot passar a qualsevol persona que pugui ser llegida com a diferent, amb certa ploma o que vesteixi de forma poc normativa, ens podria passar a totes.

Ens havien ensenyat a no abaixar el cap, ens havien dit que havíem de ser valents i respondre amb dignitat davant les agressions. “No deixis que et converteixin en una víctima”, ens hem sentit dir moltes vegades. Però el Samuel va respondre “de què” quan li deien “maricón”, i el van matar.

I com diuen les feministes al parlar de la violència masclista: no volem ser valentes, volem ser lliures. No estem disposats a tornar a passar por i això passa per tornar a construir un consens que ens protegeixi, a nosaltres i a altres col·lectius. Per fer-ho, ens calen aliances. Necessitem que quan algú faci servir la nostra identitat com un insult, el silenci no sigui còmplice. Necessitem persones que sense formar part del col·lectiu LGTB+ ens defensin, de la mateixa manera que nosaltres les defensaríem davant d’altres discriminacions. Davant el ressorgiment de l’homofòbia i la lgtbifòbia, aixequem la bandera de la solidaritat.

Marc Collado i Ramon Gutiérrez

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s