Què se n’ha fet d’aquelles flors…

Ha fet 10 anys d’aquell 15 de maig que els joves van ocupar les places en to de rebel·lia. L’ona sísmica amb epicentre a Madrid i Barcelona es va difondre arreu del món a través dels mitjans i les xarxes socials. Una sísmica semblant, l’anomenada primavera àrab, venia removent protestes i clams d’alliberament a les places del centre del Caire. L’ocupació de places va tenir les seves rèpliques a altres indrets del món estenent la consciència social i la lluita pacífica. Mirat en calent, semblava una revolta que podia canviar coses.

El malestar es venia gestant arreu avivat per la greu crisi econòmica mundial. Els joves es van convocar a les places i s’hi van quedar perquè hi havia motiu per a la indignació. Dècades de neoliberalisme salvatge. Les esquerres semblaven incapaces de fer front al vaticinat final de la història de Fukuyama, els anys 90. La societat estava extremadament esgotada i polaritzada. La crisi econòmica de 2008 havia apagat el llum de la història, sobretot als joves. Sense futur i amb un present incert, els joves estaven disposats a posar panxa enlaire el sistema. Van sortir en massa i es van reconèixer subjecte de canvi, decretant l’obsolescència del que per a ells era la “vella esquerra”. L’empoderament era tal que va encendre un foc transformador que va cremar massa de pressa.

El 2008 vam entrar en pànic quan d’un dia a l’altre un milió de treballadors de la construcció van anar a l’atur, vam veure que els bancs estaven en fallida, les empreses acomiadaven al personal i es desplomava el consum intern realimentant una espiral de crisi profunda. El president Rajoy va dir allò de que havíem estat gastant per sobre les nostres possibilitats per justificar un munt de retallades… Era cert que el motor del capitalisme anava amb excés de revolucions, a punt de gripar-se. Es van mobilitzar els joves, però era el conjunt de la societat qui necessitava fer la revolta. Llegeixo la dedicatòria que vaig escriure tres setmanes abans del 15M, el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, a la contratapa d’un llibret, ¡Indignaos! de Stéphane Hessel, que vaig regalar a la meva filla: perquè aprenguis que la indignació davant del que és injust, insolidari, cruel… és el primer pas cap a l’alliberament personal i la felicitat. Segurament m’ho escrivia a mi mateix.

L’energia rebel assembleària que es coïa a foc lent a les places va trigar a articular-se políticament. Va néixer una “nova esquerra”: Podemos, a Catalunya Els Comuns, per trencar el bipartidisme, és a dir matar la lògica inherent del sistema que el fa perviure que és un moviment pendular de balanceig entre conservadorisme i canvi. Alguns anys després, quan els lideratges sorgits del 15M comencen a estar amortitzats, en un desgast segurament accelerat per la èpica d’un combat dur, curull d’errors i encerts, d’èxits i fracassos, però sobretot en un nou context de crisi per l’epidèmia, tenen lloc unes eleccions a Madrid, a l’epicentre de la sísmica del 15M. Allà on el Sistema sembla haver recuperat el control. Les eleccions a l’Assemblea de Madrid del passat dia 4 de maig van deixar una fotografia deu anys després del 15M que plasmo aquí en aquesta Oda a Madrid:


Oda a Madrid

Ayuso o Iglesias: duel a vida o mort.
Una dama amb una cup of café con leche
i mantellina negra amb pinta de nacre.
L’ombra allargada d’un capvespre manxec
sobre un cadàver polític a Plaza Mayor.
La part en un tot: Madrid és nació.
I el tot en la part: Espanya és Madrid.
Ayuso hi brilla perquè és llibertat.
Rostre fràgil de porcellana. Ideòloga de la víctima.
Heroïna immune a la crítica. Innocent i audaç.
Camisa lila, texans, cames obertes i mans a la cintura,
L’ex-Sheriff Iglesias va tornar al seu passat de pistoler
per a un ajust de comptes: sentit de l’honor.
Pas enrere, fidelitat al Partit: sentit del deure.
Cua al vent, botes ferrades, mirada desafiant.
Un ventijol remou la pols i l’ombra vibrant
d’una mantellina negra amb pinta de nacre
un capvespre sobre la Plaza Mayor.
És 4 de maig, ni campanes ni salves de canó.
Només un cadàver polític caigut amb estúpid honor.

Salva Clarós

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s