País nòmada, Nomadland

He vist l’oscaritzada pel·lícula Nomadland i reconec que m’ha impactat per molts motius. En primer lloc per aquesta mirada a una economia sense entranyes que deixa en la pobresa tantes persones. La pel·lícula ho esmenta com de passada, sense carregar gaire directament contra aquestes polítiques, però tossudament et va posant per davant la realitat de gent a qui la jubilació no permet mantenir una casa i viure amb senzillesa. Alguns opten pel nomadisme dalt d’una furgoneta com a realització personal però d’altres s’hi veuen abocats siusplau per força. Molt més crític i menys idealitzat és el llibre que va donar peu al film: País Nómada. Supervivientes del siglo XXI, de Jessica Bruder, publicat l’any passat per Capitán Swing. S’hi descriu àmpliament la desesperada situació de moltes persones treballadores, algunes de classe mitjana, que després de la crisi del 2008 han perdut casa seva i tots els estalvis, no poden accedir a un lloguer i els pertoca una pensió de la Seguretat Social tan escanyolida que els obliga a continuar treballant. Les grans corporacions (en el llibre es parla d’Amazon, dels grans parcs forestals i d’alguns parcs temàtics, entre d’altres) hi donen resposta amb feines temporals, molt precaritzades i dures, posant-los a disposició espais per a l’acampada (uns espais que, per cert, es van reduint). Per no ser feines en l’economia submergida, són feines sense garantia mèdica ni social. Mantenen en els marges, de forma institucionalitzada, la gent que hi ha de recórrer.

Tornant a la pel·lícula, m’ha agradat en segon lloc perquè moltes dones en son protagonistes. Dones de la meva edat, velles i sense maquillar, però ben disposades a viure aquesta darrera etapa. Personatges lliures, carregats de dols, que busquen l’essencial i reprenen el contacte amb la natura com a font d’unitat. Acceptació de limitacions, malaltia i mort sense gaire literatura. Poques relacions, però de qualitat. Bona comunicació i afany de riure i ballar. A excepció de la protagonista i d’un altre actor, tothom fa de sí mateix, és a dir, el film no s’ha rodat amb actors, sinó amb nòmades de debò.

En tercer lloc per la classe treballadora. Homes i dones que fan feines de temporers. Des d’Amazon a netejar vàters o a preparar i servir menjar ràpid. És una mirada no des de l’amargor sinó des de la dignitat. No sé pas si jo netejaria aquells vàters tan bruts amb aquella alegria…

Un protagonista de luxe: el temps, que s’expressa en les arrugues a la pell, en aquells genolls que ja no responen, en els arbres centenaris i en els records. I una absència notable: la de la religió. No es posa cap nom a la transcendència, llevat de l’amistat i la natura.

Els protagonistes de Nomadland es deixen portar per una nova experiència, de solitud, amistat a distància, forçosa austeritat i contemplació. Un camí que els situa en la marginalitat i en una existència plena de sentit simultàniament. Un desarrelament d’espais i de famílies que és també arrelament en la pròpia interioritat.

La nostra manera de viure és molt diferent de la dels Estats Units, però l’actual dificultat dels joves nostres per cotitzar a la Seguretat Social augura que en un futur no gaire llunyà les pensions, per a qui tingui la sort d’accedir-hi, seran de misèria. En aquest sentit potser a casa nostra l’espai no donarà per a fer-nos nòmades, però la precarietat institucional és molt probable que s’hi instal·li. Evitar una situació així hauria de ser una prioritat política.

Mercè Solé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s