Independència, la decepció

M’arriben de tant en tant comentaris adolorits d’independentistes que, per exemple, l’1 d’octubre de 2017 van anar entusiasmats a votar pensant que amb un acte com aquell empenyien Catalunya cap a la independència. O que havien participat en els Onzes de Setembre massius i plens d’il·lusió que van mobilitzar gentades i gentades de catalans i catalanes convençuts que l‘aleshores anomenada “revolució dels somriures” ens portaria, com sobre ales d’àguila, cap a l’anhelada Ítaca.

Aquests comentaris adolorits es pregunten que com és possible que totes aquelles il·lusions i somnis s’hagin anat deteriorant i esvaint fins a arribar al lamentable espectacle de les negociacions per formar govern de dos partits que no se suporten i que es menyspreen tant políticament com fins i tot personalment. Finalment s’han posat d’acord i formaran govern. Però no cal ser gaire llest per saber que no funcionarà. Serà un govern feble i permanentment desestabilitzat, que només servirà, si de cas, per continuar enfonsant Catalunya més i més en el pou de la frustració, l’esterilitat i la decadència.

He de dir que aquests comentaris decebuts em sorprenen, perquè venen de persones intel·ligents, cultes, amb capacitat de discerniment. Persones que no semblen, almenys d’entrada, que puguin deixar-se endur fàcilment pels vents de les pures emocions irreflexives.

I no entenc gaire com ha pogut passar això. Recordo que, en els primers anys del procés, davant les meves crítiques a la deriva que havia emprès la política catalana, un bon amic, independentista ell, em va preguntar un dia que com és que a mi em feia tanta por la independència de Catalunya. I jo li vaig contestar que no, que no era la independència el que em feia por. Jo vaig tenir clar des del primer moment –i no m’atribueixo per aquest motiu cap llestesa política especial: simplement, capacitat d’observació– que la independència de Catalunya no arribaria. No sé si no arribaria mai, però almenys no arribaria mentre jo fos viu. La meitat dels catalans no la volem, Espanya no la vol, Europa no la vol, i, a sobre, els dirigents independentistes mostren una notable incompetència. De manera que jo, que no vull la independència i que crec que no ens faria cap bé, mai no he patit per això. Però en canvi, li explicava al meu amic, el que sí que em feia patir i molt, era el gravíssim mal que comportaria per a Catalunya el procés en què estàvem ficats, que desgastaria el país, impediria cap projecte conjunt, dividiria la gent, ho paralitzaria tot, i ens convertiria en una nació estèril, en un moment en què era fonamental crear possibilitats per a un futur de més igualtat, de més justícia, de més dignitat per a tothom. Aquí i a tot arreu. Jo sempre he pensat que Catalunya té una gran potència i una gran reserva de creativitat. Però ara aquesta potència i aquesta creativitat estan bloquejades, tapades, ofegades per aquesta quimera que s’anomena independència.

No sé gens quin futur ens espera, i em sembla, a més, que tal com està tot plegat no hi ha motius per a l’optimisme. Suposo que l’única esperança és que l’independentisme es desgasti de tal manera que hagi de canviar d’orientació, buscar acords amb el PSC i els Comuns, i posar els esforços a aconseguir més pes polític, econòmic i cultural per a Catalunya dins d’Espanya. Però estaria molt bé que, almenys els seus sectors més lúcids, tinguessin prou valentia per iniciar ja ara aquest viratge, comencessin a desinflamar les emocions desbordades que ells mateixos han creat, i apostessin per construir un país que camini cap endavant i deixi de donar voltes com un hàmster en una roda infinita.

Ai, aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria!

Josep Lligadas