“S’ha de parlar a Déu en castellà”

Els bisbes valencians, en relació a la nostra llengua, pensen com l’emperador Carles V que deia: “S’ha de parlar a Déu en castellà”. I afegia encara: “als homes en francès, a les dones en italià… i als cavalls en alemany”. Així ho explicava l’escriptor Josep M. Espinàs, el maig de 2016, en el seu article al diari El Periódico, titulat precisament: “S’ha de parlar a Déu en castellà”.

També els bisbes valencians pensen que la nostra llengua és rudimentària i bàrbara i per tant, no apta per parlar amb Déu. Ells, com Carles V, també pensen que “s’ha de parlar a Déu en castellà”. I és que la jerarquia del País Valencià viu en un permanent autoodi per la nostra llengua, excloent-la dels temples.

Des del 1756 quan l’arquebisbe Andrés Mayoral prohibí la nostra llengua a l’Església, els bisbes valencians (a excepció de Josep Pont i Gol i Josep M. Cases), han menyspreat i arraconat el valencià, que ha de quedar-se a la porta dels temples. Els bisbes valencians i la majoria de preveres viuen amb un autoodi pel valencià digne de ser psicoanalitzat. Els valencians patim uns bisbes i uns preveres espanyolistes i molt de dretes. I així ens trobem, malgrat que la Constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II recomanava la utilització de la llengua vernacla a la litúrgia.

Els bisbes valencians haurien de seguir l’exemple del papa Francesc quan, en el seu viatge a Tailàndia, el novembre de 2019, feia memòria dels laics que van evangelitzar aquelles terres, homes i dones “que tingueren la possibilitat de parlar el dialecte de la seva gent”, un fet que el papa definia com “un exercici simple i directe d’inculturació”. Per això el papa demanava als tailandesos (també s’ho poden aplicar els bisbes valencians) que no caiguessin en “estructures i mentalitats eclesials que poden arribar a condicionar negativament un dinamisme evangelitzador”, com seria a l’Església valenciana prohibir la nostra llengua. El papa deia també a Tailàndia: “No tinguem por de voler inculturar l’Evangeli cada vegada més”. I estava tan convençut de la idea de la inculturació, que el papa repetí de nou: “No tinguem por de voler inculturar l’Evangeli cada vegada més”. El papa exhortà l’Església tailandesa de la necessitat de “confessar la fe en dialecte, a la manera que una mare canta cançons de bressol al seu fill, donant-li rostre i carn tailandès, que és molt més que realitzar traduccions”.

I després del seu viatge a Tailàndia, el papa, que visità el Japó, davant dels bisbes japonesos, Francesc elogià l’Església que va “acompanyar la cultura japonesa” i “la inculturació”, cosa que no fan els bisbes valencians. El mateix interès per la inculturació l’ha demanat el papa, en l’Exhortació Estimada Amazònia.

No tindre por d’“inculturar” i “confessar la fe en dialecte”, seria la manera més sensata d’acompanyar la cultura dels valencians, unes actituds que l’Església valenciana es nega a fer, ja que en rebutjar la nostra llengua, està prohibint la seva inculturació en la cultura del País Valencià.

No em resisteixo a explicar dues anècdotes que, sorprès, em contà un jove llatinoamericà que durant cinc anys estudià Teologia a la Facultat Sant Vicent Ferrer de València. A l’hora de l’esmorzar els seminaristes valencians (que entre ells parlaven valencià) quan veien vindre aquest jove llatinoamericà, canviaven el valencià pel castellà, tot i que aquest jove sempre els deia que no canviaren de llengua, perquè així ell podria aprendre valencià. La segona anècdota que em contà aquest jove és més dolorosa: a classe, quan un estudiant de Teologia va fer una pregunta en valencià, el professor li contestà en castellà, i li recordà a l’alumne que a classe, les preguntes s’havien de fer en castellà, que era la llengua de la facultat. Una autèntica vergonya, tenint en compte que les classes es feien a la ciutat de València, no a Toledo ni a Sevilla.

Evidentment aquestes anècdotes expliquen el despropòsit que suposa que després, els preveres, quan són enviats a una parròquia valencianoparlant, facin tota la litúrgia en castellà, ja que al seminari han fet les classes en castellà i han vist com la llengua dels valencians era tractada amb menyspreu i exclosa de la docència.

Josep Miquel Bausse

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s