Acompanyant una família a la qual se’ls ha mort la mare. Com sempre, ens trobem i parlem. Em diuen: Va ser una dona de casa. La vida la va dur per camins que li hauria agradat que fossin millors.
És bo veure com el seu exemple ha quallat a la família que aprèn a crear confiança en aquelles coses casolanes i fins i tot, respectant-li aquelles afeccions que no la molesten, ans al contrari, l’esperonen en la feina de cada dia. Un detall del qual ella fruïa, segons em diu la família, era fer puntes de coixí i em van explicant aquella melodia que els fa descobrir que la mare ara descansa i juga amb els boixets i que clava les agulles al seu lloc, fidel al patró. Ara, en aquests moments, se m’acut i durant la conversa els dic: El fil és com l’ànima de la puntaire.
La vida s’acaba, quan el cos diu prou.
Senyor, Vós sou LA VIDA.
Ignasi Forcano Isern
