El 23 de febrer de 1981

La tarda del 23 de febrer de 1981 em va agafar fent la mili. Fins avui, mai no havia escrit aquests records, només els havia rememorat en família. El clima social i polític d’ara, han passat 40 anys i la data rodona ha servit per fer memòria col·lectiva, m’invita a tornar a aquells records llunyans, a deixar que aflorin les emocions i potser alguna reflexió.

L’hivern del 81 el recordo fred. M’havien destinat a un polvorí de la divisió cuirassada Brunete (DAC), a 18 quilòmetres de Madrid en direcció a Colmenar Viejo. El Goloso era una de les bases de carros de combat i peces d’artilleria autopropulsada més grans de la DAC. El polvorí, allunyat del nucli central de l’aquarterament, en un típic paratge manxec ple de costes solcades d’escorrancs, era una molt petita unitat logística un xic singular pel seu aïllament. Estava fortificat per un doble tancat de filferro espinós, amb garites de vigilància separades per cables d’acer que recorrien sengles gossos amarrats al cable amb argolles fins completar tot el perímetre. Recordo especialment l’aspecte sinistre d’un dels gossos junt a la tanca d’entrada anomenat Rocky.

La tarda del 23 de febrer transcorria amb normalitat. Quasi tots érem a la cantina o dedicats als afers personals, fins que de sobte el caporal de guàrdia va ordenar formar la tropa, cosa inhabitual. La petita unitat d’artilleria que estava a la cura del polvorí vivíem de forma força familiar i amb una informalitat que semblaria impròpia de l’exèrcit. L’únic comandament present aquella tarda era un sergent de guàrdia, un fatxenda que s’havia guanyat certa gent de la tropa. Era jove, alt i ben girbat. Vestia uniforme de feina molt cenyit, la gorra cap endavant enfosquint-li mitja cara, gest desafiant i duia un revòlver a la cintura a l’estil cowboy en lloc de la pistola reglamentària. Alguns, que es resistien a abandonar el lleure d’aquella forma tan sobtada, van creure que aquella crida era una excentricitat més del sergent.

El sergent es va situar davant de l’armer, al qual un caporal havia llevat ja el cadenat de seguretat, llavors es va adreçar a tothom “señores, estamos en guerra” i acte seguit empunyant un fusell “quién quiere un CETME (fusell)?”. La pregunta era retòrica. Transcorregut un breu silenci, un company basc que es deia Maldonado, que sempre anava ebri, va fer senyal i balbucejant “yo, mi sargento”, i aquest li va lliurar l’arma llançant-l’hi a les mans. A continuació el caporal va repartir els fusells a tota la tropa. Es va passar de cop del silenci a un gran enrenou motivat per l’arribada atropellada dels comandaments superiors. Mentre es repartia la munició a la tropa es donaven les instruccions: portar un carregador de 20 bales inserit al fusell i la resta a les cartutxeres del corretjam.

Entre la tropa ja corrien rumors -algú havia sentit la ràdio- que la guàrdia civil era a les Corts. La concisió de la notícia junt amb l’enrenou tan inhabitual sobrepassava l’expectació, a la vista dels rostres angoixats dels companys. Tot se succeïa a gran velocitat. Un tinent anomenat Porras em va sol·licitar per fer-li d’escorta. Al pujar al Land Rover, ell va armar la seva pistola i em va demanar que jo fes el mateix amb el fusell, alhora que amb un gest m’indicava la direcció que havia de girar el canó que, sense jo adonar-me’n, apuntava a la seva esquena. El trajecte va ser curt, a penes uns quilòmetres vorejant la caserna per fer cap a l’entrada principal de El Goloso. Ja fosquejava, i al travessar la barrera del cos de guàrdia vaig sentir por: tot era intensament il·luminat d’un to groguenc semblant a les llums nocturnes d’una refineria, l’activitat frenètica amb gent corrent, carros de combat i camions carregant combustible. De cop vaig prendre consciència d’una gravetat incerta que impregnava l’ambient. Vaig pensar en la família. La possibilitat d’una guerra em remetia als relats de la mare que amb 13 anys va viure una guerra que li esguerraria l’adolescència i la joventut. Només els ingenus que hem crescut en pau, democràcia i benestar creiem en el progrés.

Aviat vaig descobrir l’objectiu de la missió: recollir un sobre amb les ordres a l’oficina de comandància. Ja de tornada al polvorí, una llarga fila de camions i vehicles TOA (transporte oruga acorazado) feien cua a la carretera esperant l’ordre per entrar al polvorí a municionar. Mentrestant una columna de carros de combat AMX30 sortia en direcció cap a la plaça Castilla de la capital. Les ordres les havia donat el cap de l’estat major de la DAC, coronel José Ignacio San Martín i el general Luís Torres Rojas, que van ser, com se sabria després, condemnats per instigadors de la rebel·lió. Però les portes del polvorí no es van obrir aquella nit, i els tancs van ser aturats per ordre de qui estava en aquell moment al front de la Divisió Cuirassada, el general José Juste. Entre unes ordres i les contràries van passar unes hores que no sabria dir si se’m van fer llargues o curtes. Els militars d’ofici amb rang estaven reunits. La tropa patrullava per reforçar la vigilància que ja d’habitual era intensa en tot el perímetre del polvorí.

Les hores passaven i el silenci sota la llum de la lluna quasi plena invitava a la introspecció amb tota mena de pensaments fugissers que acudien i marxaven sense aconseguir travar cap explicació convincent relacionant els fets propers de la dimissió de Adolfo Suárez, i els menys propers però candents per un jove de 20 anys que d’ençà que tenia us de raó havia vist morir el dictador, votar per primer cop una constitució, elegir els ajuntaments democràticament encara no feia un any… Alguna cosa em deia que no era possible ja una marxa enrere, només la ingenuïtat com em recordava la mare, no fa tant, just abans de morir. A vegades el que separa la pau de la guerra és una nit. A vegades el foc de la intolerància pot arrasar una ciutat pròspera. Tot es pot perdre i tot es pot guanyar en una nit. Després de l’al·locució del Rei, passada la mitja nit, tot es va desmobilitzar.

Salva Clarós

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s