Parlem sobre la llei de despenalització de l’eutanàsia

D’entrada cal començar dient que aquesta llei no legalitza l’eutanàsia, sinó que la despenalitza. Vol dir que no es retira del codi penal, sinó que persisteix al codi penal, però no s’aplica cap pena si es compleixen els requisits que marca la llei.

Aquesta és la primera llei d’eutanàsia en què cal obtenir un permís per poder-la aplicar. És el que s’anomena control “Ex Ante”. En altres països on l’eutanàsia està regulada, els professionals sanitaris exerceixen el dret de l’eutanàsia i posteriorment es revisa si hi ha alguna errada en el procediment: control “Ex Post”.

A l’estat espanyol, la llei és “garantista”, s’assegura que els requisits estan acomplerts abans de donar llum verda al procediment. Això és positiu perquè dona molta seguretat de que es farà bé, però burocratitza molt el procediment, i es considera que probablement molts pacients que es troben en situació de malaltia terminal no arribin a obtenir el permís per qüestions temporals.

Es tracta d’una proposició de llei i no un projecte de llei, per la qual cosa s’ha tramitat sense demanar informes a societats o col·lectius referents, com el Comitè de Bioètica espanyol o a societats científiques. Tampoc s’ha consultat al Consell General del Poder Judicial, tot i modificar el codi penal.

La llei es va aprovar al Congrés de Diputats el 17/12/20. Actualment està pendent d’aprovació per part del Senat, hi ha moltes esmenes a debatre. S’espera que de cara a l’estiu del 2021 pugi retornar al Congrés i es pugui aprovar.

Aquí us voldria oferir les meves reflexions personals a partir de la lectura de diferents posicionaments, sessions formatives, i de la meva experiència personal de treballar com a metgessa amb persones al final de la vida:

  • Provocar la mort a alguna persona no deu ser una acció gens agradable, encara que sigui la persona qui ho demana. Caldrà un bon treball en equip i que els professionals que atenguin aquests processos puguin rebre acompanyament emocional i espiritual.
  • El debat de l’eutanàsia pot ajudar a fer que la societat s’acosti més a la mort i al procés de morir. Cada persona hauria de pensar com li agradaria morir i en quines condicions, ja que tenim molt a opinar si la mort no és accidental o traumàtica. Als països on s’aplica l’eutanàsia, aquesta representa el 4% de les morts, per la qual cosa cal reflexionar sobre com mor el 96% que ho fa d’una altra manera. Els documents de voluntats anticipades ajuden a plantejar el nostre final. També podem anar més enllà: qui ens cuidarà durant el procés de final de vida, si volem morir a casa o en un centre sanitari, qui ens pot acompanyar en el moment del traspàs, quina escenografia, si farem celebració, quins textos llegirem, quina música voldríem escoltar, quins objectes deixarem a determinades persones i amb quin significat, de qui ens volem acomiadar, amb qui ens volem reconciliar, entre molts altres aspectes.
  • El Comitè de Bioètica de España, la Sociedad Española de Cuidados Paliativos (SECPAL) i el grup de Bioètica de UNIJES-Universitats Jesuïtes consideren que fins que no hi hagi plena cobertura d’atenció sanitària en cures pal·liatives a tot l’Estat, no s’hauria de tirar endavant la despenalització de l’eutanàsia. A l’estat espanyol es considera que més d’un terç de les persones que necessiten atenció pal·liativa no l’estan rebent (depèn també molt de les diferents comunitats). Al Canadà, dels pacients sotmesos a eutanàsia o suïcidi mèdicament assistit, el 82% van rebre atenció pal·liativa prèviament que va millorar la seva situació de patiment, però van persistir en la petició de morir. També van rebre ajudes socials per discapacitat en el 89,8% dels casos. Les cures pal·liatives no són una alternativa, sinó un bon servei a les persones que estan en situació de malaltia greu que estan patint. D’aquestes, sempre n’hi haurà que demanaran morir de forma anticipada. Tots els equips referents (metges responsables) haurien de tenir formació en atenció pal·liativa i demanar col·laboració als equips especialitzats en els casos més complexos. L’atenció pal·liativa no s’hauria de reservar als processos de malaltia avançada o terminal, és una manera molt humanitzada de fer atenció sanitària, en qualsevol moment de la malaltia, és una actitud envers la manera de treballar la medicina. La despenalització de l’eutanàsia pot fer que es parli més de les cures pal·liatives i s’augmentin els recursos, tant de bo.
  • Les condicions socials desafavorides sempre empitjoren la qualitat de vida de les persones. Cal millorar les ajudes socials i les ajudes a la dependència, també amb criteri de temporalitat, ja que sovint la necessitat social no queda coberta al mateix temps que la sanitària. El sistema de pensions de les persones grans tampoc ajuda a fer que tinguin llibertat en decidir on i com volen ser cuidades, per la qual cosa sovint depenen de les decisions de la família. Però tot i tenir recursos socials i entorn familiar afectiu, sempre hi haurà persones que continuaran demanant anticipar la seva mort.
  • El sistema públic tampoc té garantida l’atenció psicològica. Els recursos de salut mental públic són molt limitats i cada vegada tenen més demanda d’atenció. Sovint, les persones necessiten un ritme de visites de seguiment que el recurs públic no pot assumir, per la qual cosa els que s’ho poden finançar busquen alternatives privades que suposen un cost elevat per a les famílies.
  • Cap pacient hauria de demanar l’eutanàsia pel fet de no rebre una atenció de qualitat, tant des del punt de vista pal·liatiu com social com psicològic.
  • La llei parla poc del paper de la infermeria, quan és aquesta disciplina la que té la part més activa en la cura de la persona malalta. Crec que cal incloure les infermeres en els equips que valoren i atenen les peticions d’eutanàsia, ja que són professionals fonamentals en els processos assistencials dels pacients i les seves famílies.
  • A Holanda, el 80% de procediments d’eutanàsia es fan a domicili. Actualment l’atenció primària de salut està sobrecarregada de feina i la pandèmia ha empitjorat molt la seva disponibilitat per atendre les demandes de salut que ha de cobrir. Cal fer una estratègia per reforçar els equips d’atenció domiciliària. Considero que la societat i els mateixos metges d’especialitats hospitalàries no valoren prou el paper de l’atenció primària.
  • El procés deliberatiu entre el demandant d’eutanàsia i el seu metge millorarà molt la comunicació. Els metges tenim molt poca formació en comunicació sanitària. Crec que aquest diàleg profund amb el pacient pot ser molt enriquidor per als professionals sanitaris.
  • Aquesta llei reforçarà el principi ètic de l’Autonomia. A la nostra societat la família té un paper molt actiu en les decisions de les persones malaltes. Sovint s’informa abans a la família que al propi pacient, i això és una falta ètica molt greu. Ens fa por donar males notícies i la família modula el que podem informar. En aquesta llei la família quasi ni es cita. Penso que a les famílies cal tenir-les molt presents, tant pel tipus de model familiar de la nostra cultura, com per la seva responsabilitat en la cura de la persona malalta. L’eutanàsia és una decisió totalment individual, però afectarà tota la família i necessitaran que els acompanyem tant a nivell emocional com espiritual.
  • Cal millorar el procés de morir dels hospitals. A Catalunya, el 54% de les persones moren als hospitals. Sovint els hospitals d’aguts no estan preparats per atendre el procés d’agonia ni tampoc un acompanyament al dol.
  • Tenir religió no vol dir que no es pugui discrepar de dogmes o morals. La religió és un camí d’ajuda i creixement personal. Jo penso que les persones poden tenir opinions diferents a certes normes morals sense haver de renunciar a la seva religió.
  • La despenalització de l’eutanàsia protegeix tant a les persones que estan a favor com a les que s’hi oposen, ja que és la persona qui decideix si s’hi vol acollir. En canvi, si no es disposa d’aquest dret, privem a les persones que sí que el volen exercir.
  • Ens trobarem davant situacions on sabrem valorar molt bé el patiment, com si ens posessin un mirall davant nostre, i l’ajuda a morir la farem amb convenciment, sobretot si es tracta d’un procés de final de vida. El problema el tindrem quan el pacient demani morir en una determinada fase de la seva malaltia, o quan pensem que la persona es troba vulnerable o pateixi una malaltia mental però amb capacitat legal per decidir o sigui un menor d’edat. Aquestes peticions seran les que poden posar en dubte la nostra consciència.
  • L’objecció de consciència professional és a tota la llei. Es planteja que es pugui fer a casos concrets, però aleshores haurem de pensar si no estem fent judicis de valor personal davant d’aquelles decisions que fan trontollar la nostra consciència, però que han superat la validesa de la seva tramitació. Tampoc les podem abandonar. Els Comitès d’Ètica Assistencial dels centres sanitaris poden ajudar molt en aquest aspecte.

La vida ens és donada, és un do i un bé. Jo aposto per una vida viscuda en plenitud. Som només nosaltres mateixes les que podem valorar la dignitat de la nostra vida.

Les reflexions que aquí acabo d’exposar les podreu trobar molt més ampliades i documentades si cliqueu aquí. Aquí sota trobareu l’índex d’aquest petit dossier.

Marta Vidal

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s