Pel bé comú

Fa uns dies, abans que es constituís formalment el Parlament de Catalunya i mentre escrivia a un amic que viu a l’Àfrica sobre la situació de Catalunya, vaig pensar que estaria molt bé si cristians de divers pelatge polític fóssim capaços de fer alguna cosa conjunta per tal de significar la necessitat d’unir esforços per millorar la vida dels qui més pateixen a casa nostra (des dels immigrants i refugiats, als joves, dones, malalts i gent gran, per no parlar dels qui han perdut el seu mitjà de vida durant la pandèmia) i per treballar seriosament per evitar el desastre climàtic. Això voldria dir aparcar de moment diferències i ritmes, reconèixer la legitimat dels diversos projectes i la injustícia d’algunes institucions i evidentment deixar de banda l’afany de poder per esforçar-nos a reconèixer i fer visible la dignitat en l’adversari. Igual si gent de diferents tendències treballàvem junts deixaríem de trobar-nos tan horrorosos. No sé si perquè “el roce hace el cariño” o si perquè endinsar-nos en les dificultats per tirar endavant en dos camps tan complexos, ens ajudaria a relativitzar les batalletes de cada dia.

Si aquestes dues pastanagues aconsegueixen unir-se, nosaltres per què no?

Jo, justament com que soc tan desmanegada, com que m’enfado amb facilitat, com que el procés encén en mi totes les ires de forma desmesurada, trobo molt a faltar des del meu tarannà tan volàtil gestos que ens ajudin a tots plegats a conviure mútuament i a anar una mica més enllà de les emocions que mútuament ens provoquem. Per això justament entenc que són especialment rellevants les institucions i els protocols, ben útils precisament ara, en moments estripats. Estic descobrint que les formes serveixen per preservar la dignitat de tothom. La política de girar l’esquena, negar-se a parlar, fer una línia vermella rere l’altra, insultar i desqualificar em semblen un recurs paralitzador o potser provocat per la manca de ganes d’implicar-se en coses majors. Un recurs més propi de la impotència que de la creativitat. No ho sé.

Això crec que els cristians ho podem entendre, perquè seguim algú que predicava la humilitat i la mansuetud, no pas enteses com a renúncia dels propis projectes, sinó per relativitzar el propi ego en benefici del Regne de Déu. Algú que estimava tothom, convençut que tothom pot aportar alguna cosa de bo.

Jo no soc una líder, ni una intel·lectual, ni una personalitat. Visc ran de terra. Però si algú s’animés a fer-ho li ho agrairia moltíssim. Crec que seria un gran i profètic servei.

Mercè Solé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s