Acompanyar-nos en el camí

Fa uns anys com a professor de (personetes) alumnes de 2n d’ESO en algunes de les sessions de tutoria passàvem el curtmetratge de 2009 The Butterfly Circus, dirigit per Joshua Weigel i amb la participació com a protagonista indiscutible de l’australià Nick Vujicic. Els que no el conegueu, el trobareu fàcilment, així com també informació sobre Nick, a la xarxa. Val la pena.

El curt narra la història del circ del senyor Méndez, als EUA en el temps de la Gran Depressió dels anys 30 del segle passat, un espai on, entre els seus membres, passen moltes més coses que allò que es mostra al públic quan s’encenen els llums i s’obre el teló. En una de les parades entre pobles, aquesta comunitat de circ s’interessa per un anomenat espectacle de carnestoltes on es pot trobar allò més extravagant d’arreu: l’endevinadora, la dona amb barba, les joves siameses, la més grossa, el cos tatuat, el més fort del món i, també “la més gran perversió de la natura, rebutjat fins i tot per Déu, l’home sense braços ni cames, si se’l pot anomenar home”, com diu l’animador de l’espectacle amb veu encisadora. “Mira això, quina pena”, se sent entre el públic, ganyotes de pena d’alguna dona, de por d’algun infant, de fàstic… en veure’l; fins i tot dos trapelles, gosen llençar-li tomàquets com a atracció de fira que és. Només Méndez, en veure’l es meravella en veure’l i s’hi apropa amb un “ets meravellós”. Sorprès de la gosadia, i sense dir res, l’escup a la cara. L’ultratjat, educadament es disculpa per haver-se apropat massa i marxa desitjant-li bona nit. Fins aquí la primera part, però l’ham ja està llençat. A partir d’aquí, una escapada cap endavant, l’enrolament en l’espai d’oportunitats que és el Circ de les Papallones, fins a trobar el propi sentit de la seva existència.

Al llarg de la vida, i més en aquest últim any complicat de Covid19 que ha estat per a tothom, sovint ens trobem en situacions que, per a nosaltres com a protagonistes, són complicades, límit, fins i tot arribem a pensar. Algunes situacions de la vida, siguin les que siguin, ens fan mal, ens saben greu, ens deixen mig estabornits mirant-nos el melic sinó la pròpia impotència, ràbia i plor. Natural i molt humà. Però també és natural i humà la convivència i el compartir: “viure amb” i “partir”, també “patir amb”. Mirar més enllà, sortir de nosaltres mateixos, trucar alguna porta, sinó obrir-la quan algú truca a la nostra. La relació és un do, l’adonar-se una altra i el compartir també.

I les (persones) cristianes, també podem trobar en les escriptures escenes similars, en què Jesús, com a senyor Méndez, guia un grup heterogeni pels camins, trobant-se amb qui s’hi apropa, tot i que sigui una mica per, en contacte amb l’altre, aquest cas l’Altre, veure desestructurada la pròpia situació, obrir els ulls i animar-se a caminar en pro de la pròpia dignitat, de la pròpia vida, que és el més valuós. De vegades són unes simples paraules, “aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa” (Lluc 5,24) , de vegades grans miracles que no acabem d’entendre (vegeu Marc 4,35-41), però sempre a partir d’un diàleg amb la persona.

Tant de bo aquest temps en què sembla que anem tornant a una certa normalitat, siguem capaços al llarg del camí de la nostra vida de demanar ajuda en la necessitat i de fer-nos propers en la fortalesa. Nosaltres i els altres ho notaran.

Sergi Bernabeu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s