Olivella, riera de Pelagons, Santa Susanna, cova de Can Muntaner

Ruta circular situada al nord d’Olivella, quan el Garraf es deixa caure sobre la plana del Penedès. Dues rieres, la de Pelagons i la de Begues, són l’anada i la tornada d’una ruta que té en el nucli de Santa Susanna, en les vinyes i en la feina feta per l’aigua els seus elements més característics.

Dades Tècniques

Comarques: Garraf i Alt Penedès
Sortida i arribada: Can Suriol (Olivella)
Distància recorreguda: 13 km
Desnivell acumulat: 250 m
Dificultat: Fàcil
Transport públic: Empresa Plana, línia Vilafranca-Sitges
Més informació: Mapa i guia Garraf, Ed. Alpina, 2017, escala 1:25.000 (veure excursió n. 9: «Per la riera de Pelagons i Santa Susanna»). També a Wikiloc

Inici de la ruta

Si anem amb transport públic, és aconsellable venir de Vilafranca, ja que ens estalviem passar per les urbanitzacions i els horaris són millors. En qualsevol cas sol·licitem parada a Can Suriol, que és l’anterior a Ajuntament d’Olivella.

Si anem amb transport privat, deixarem el cotxe també a Can Suriol, aproximadament un km després de la cruïlla de la BV-2111 amb la BV-2415.

Can Suriol

Can Suriol és un mas prop del nucli d’Olivella (Garraf), al costat de la riera de Begues. L’origen del mas es remunta al segle XIV, quan era propietat de la família Urgell. Consisteix en un edifici de grans dimensions que consta de planta baixa, pis i golfes; la coberta és a dos vessants. La façana lateral està formada per dues galeries superposades amb deu arcs de mig punt cadascuna. Aquest edifici principal està envoltat de diverses construccions. És conegut també com a Ca l’Amo, ja que els seus residents eren els propietaris de diversos masos dels voltants.

El forn de calç

Si baixem a la riera, podrem veure el forn de calç de Can Suriol. Uns plafons ens n’expliquen l’arquitectura i el funcionament. Compta amb una estructura arquitectònica alçada amb murs de maçoneria, de planta circular. Se’n conserva la boca, una obertura al mur per on s’introduïa la llenya a la cambra de combustió. Acabada la visita, tornem a la carretera i la seguim en direcció contrària al nucli antic d’Olivella durant uns 100 m, on a mà dreta uns indicadors ens orienten cap a la riera de Pelagons.

La riera de Pelagons

No són gaires els caminants que coneixen la solitud d’aquests paratges. Potser perquè hi ha marcades poques rutes pel seu camí. Els que sí que coneixen aquests racons són els ribetans, els veïns de Sant Pere de Ribes, que cada any fan la peregrinació a Montserrat, i pels Pelagons escurcen l’anada al monestir.

El camí va enclotat seguint la riera que va fent giragonses i travessant-la en diverses ocasions. De tant en tant val la pena d’aturar-se per veure les formes que el pas de l’aigua ha fet al llit de la riera amb nombrosos “pèlags” o clots que malgrat que no hi corri aigua moltes vegades queden plens. És un camí ample, fàcil de transitar amb petites pujades i baixades alternant-se. La vegetació és la pròpia de Garraf: pi blanc, roures, alzines i força margallons. Destaca, però, al poc d’iniciar-se el camí, al final d’una vinya, un lloc anomenat els Àlbers perquè s’hi alcen diversos exemplars d’aquests arbres blancs, cars de veure a Garraf i que contrasten amb els dels voltants.

Més endavant veurem a la nostra esquerra unes grans roques que es van desprendre de la Penya Lledó. El camí fa un gran revolt, passem ran d’unes vinyes i albirem amunt a la nostra dreta la masia dels Pelagons de Dalt en relatiu bon estat. Nosaltres continuem sempre seguint la riera i una mica més enllà s’entreveuen les restes atrotinades dels Pelagons de Baix.

Ara el bosc escasseja per culpa de l’incendi de juliol de 2016. Després d’un gran revolt que ens podem estalviar per una petita drecera, deixarem una pista a la nostra dreta que s’enfila a la serra de la Llampa i aviat arribarem a la cruïlla amb el GR-92.3 que seguirem cap a la dreta. És el moment de deixar la riera de Pelagons i continuar pel Fondo dels Masets d’en Ferret.

Fondo dels Masets d’en Ferret

Els Masets són les ruïnes que veurem a la nostra esquerra. El camí voreja ara vinyes plantades als terrenys més plans. Passada una d’aquestes vinyes, el GR trenca decididament a la dreta (hi ha indicador) i s’endinsa en un bosc frondós, en ascens, per la serra dels Carlins fins a un coll, on continuem el GR, ara en franc descens. Comencem a veure la plana de Santa Susanna presidida per la masia del mateix nom, encimbellada dalt d’una roca com si es tractés d’una fortificació.

Santa Susanna

La Caseria de Santa Susanna es troba situada damunt un penyal, a 338 m d’alçada, envoltada de terres de conreu. Es tracta d’un conjunt d’edificacions, l’element més remarcable de les quals és una torre de pedra de planta quadrada i coberta a dues vessants, de teulat àrab. La resta de construccions del conjunt presenten diversos elements d’interès (brancals, ampits i llindes de pedra, arcs rebaixats, etc.). El conjunt és popularment conegut amb el nom de castell a causa fonamentalment de la seva situació i de l’existència de la torre, tot i que no hi ha proves documentals que demostrin aquest origen. En l’actualitat el nucli es troba gairebé abandonat.

Vorejant les ufanoses vinyes passem per sota el penyal i prenem la primera desviació a la dreta. Aprofitem per gaudir de vistes insòlites del conjunt de Santa Susanna. La pista segueix entre les vinyes. Continuem per l’esquerra a la següent cruïlla fins a trobar la riera de Begues i unes marques que ens indiquen el camí que mena a Olivella.

La riera de Begues

Recuperem el contacte amb aquesta riera que havíem perdut a l’inici, a Can Suriol, i que no deixarem ara, amb petites desviacions, fins al final. La travessem i entrem ara en zona boscosa. Prenem altura tot gaudint de tant en tant del fondo de la riera i dels turons que l’escorten. Més enllà trobarem a l’esquerra un corriol que ens portaria a Mas Vendrell i al castell d’Olivella. Nosaltres seguim per la pista principal fins a trobar el PR C-37 que seguim a la dreta (per l’esquerra també aniríem al castell).

La cova de Can Muntaner

Poc més d’un centenar de metres enllà, uns indicadors ens anuncien que estem prop de la cova de Can Muntaner. Val la pena baixar primer al mirador i després a la riera per visitar-la. La cova té una gran boca d’entrada que fa uns 9 m d’alçada per uns 19 d’amplada, que dona pas per una rampa ascendent a una galeria de 19 m de longitud. Al costat dret de l’entrada hi ha una petita galeria de poc més de 2 m, estreta i obstruïda per blocs. A la cova s’hi encabien els ramats de les masies properes; tanmateix no es descarta que hagués estat utilitzada pel bestiar transhumant, ja que està a tocar d’una carrerada.

Al mirador que hi ha al davant de la cova, un rètol ens informa que pels materials arqueològics localitzats a la cavitat es pot suposar que fou ocupada pels humans com a mínim des de fa 7.000 anys.

Tornem a ascendir al mirador de la cova i seguim les indicacions que ens duran a la llera de la riera de Begues modelada per les aigües d’altres temps, als pins pinyoners centenaris anomenats del bosc dels Pivens, a les restes d’una antiga sínia, i finalment, vorejant Can Muntaner retrobem el PR-C37 que seguirem fins a la carretera d’Olivella.

Ara tenim dues opcions: pujar al nucli antic d’Olivella que val la pena visitar si no ho hem fet en altres ocasions i prendre el transport públic allí, o tornar a Can Suriol, el punt inicial del recorregut. En aquest cas seguirem la carretera a la dreta uns metres enllà. A l’altura de Can Duran prenem l’antic camí d’Olivella que segueix paral·lel a la carretera aproximadament un quilòmetre on tornem altra volta a la carretera i arribem al punt inicial, sota Can Suriol.

Jaume Roig

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s