Pau de Tars (3)

L’estructura i el pensament humanista paulí dels vuit primers capítols de la carta als Romans

En aquest article faré un breu resum (macro perspectiva per anar centrant el tema) del que Pau ens vol dir en els set capítols primers de la carta dels Romans (deixarem el vuit per al final):

  1. L’estructura dels capítols és la següent:
    – Romans 1,16-32 (El pecat esclavitzador del paganisme)
    – Romans 2,1-28 (3,1-20) (El pecat esclavitzador del judaisme)
    – Romans 3,21-31 (3,1-31 (Entre la llei i la fe)
    – Romans 4,1-25 (Abrahan primera sintesis d’allò que és cristià)
    – Romans 5,1-20 (Adam, Crist i la victòria)
    – Romans 6,1-23; 7,1-13 (La vida nova del cristià)
    – Romans 7,14-25; 8,1 (L’home dividit)
    – Romans 8,2-39 (La mort vençuda)

2. En els dos primers capítols, Pau ens posa al descobert l’esclavitud al Pecat dels pagans i jueus, es a dir, de tots. La Llei feta per als pagans i la Llei (la Llei de Déu) feta per als jueus, és el que encobreix les injustícies i deshumanitza les persones, justificant i potenciant els seus comportaments inhumans. Al final del tercer capítol estableix el criteri salvador que tindria, per a tots, el judici de Déu: no és el compliment de la Llei el que ens salva (és a dir, el que ha de donar el sentit de les nostres vides), sinó que és la fe que ens ve de l’Esperit (la que ens fa veure a on la Llei, tant pagana com jueva, ens deshumanitza, ens fa injustos amb els germans, en definitiva impedeix l’assoliment del Regne).

En els capítols següents examinarà casos a on mostra tàcitament com aquesta fe produïa efectes de salvació davant del judici de Déu (dona el sentit veritable a la vida, és a dir, el per a què viure amb plenitud la vida). Recolzant-se en les creences jueves, el capítol 4 mostra com aquest criteri va actuar en la salvació d’Abraham. De la mateixa manera, recolzant-se en la creença cristiana (fundada en la resurrecció de Jesús), el capítol 5 mostra la seva acció en la salvació de tots els fills d’Adam, o sigui, en la humanitat sencera, del primer al darrer home.

Així “de fe en fe”, Pau arriba per fi, en el capítol sisè i en la primera part del setè, a tractar, amb els mateixos elements de la creença cristiana, la situació dels batejats i observem com en aquest mateix moment, darrera part del capítol setè, que es va trobar amb una dificultat: si el bateig fos quelcom automàtic i màgic, i això seria també un avantatge, no es podia entendre per què el cristià hauria de lluitar, com qualsevol altra persona, per evitar amb la fe aquestes esclavituds escalonades que ens deshumanitzen. A on estava la superioritat de la fe en Jesucrist? No haurien d’estar lliures els cristians de la Llei del Pecat i de la Mort? I aquí és justament a on comença Pau a parlar de si mateix: “jo…”

3. Diguem tot això d’una altra manera, en ordre històric segons el pensament de Pau. Ja indicàvem que, en una primera etapa de la humanitat, que va des d’Adam fins a Moisès, el judici de Déu s’exercirà en la seva plena universalitat i igualtat: el projecte de germanor universal. És veritat que els homes aconseguien, enganyant-se a si mateixos amb raonaments idolàtrics, fugir de la llibertat i gratuïtat de la fe i aconseguir que divinitats infrahumanes els permetessin les injustes relacions humanes a què tendien els seus desitjos.

Una segona etapa va començar amb la Llei, confiada en exclusivitat a Israel. Amb aquesta, Déu va mostrar a Israel un camí superior d’humanització. Israel, posseïdor d’aquesta necessària particularitat, tenia com a missió mostrar, a través de les seves actituds i realitzacions humanes, els avantatges d’aquest camí per a tots. Però els portadors d’aquesta revolució normativa es van enganyar també a si mateixos, prenent aquesta particularitat com a avantatge i convertint-la en un instrument de deshumanització i d’idolatria (per als altres). I així, aquesta etapa, per necessària que fos, Pau havia de mostrar-la pecaminosa i mortífera per tal que la persona que visqués dins d’ella fos arrencada a la seva pròpia seguretat d’esclau.

Pau pensa la tercera i definitiva etapa, per tant, apuntant a retornar a tota la humanitat el seu estatut comú, sense avantatges, davant del judici de Déu. Pau no posa mai en dubte que el judici de Déu es fonamenta sobre l’amor mutu, la fe que opera en l’amor, o simplement la fe (termes sinònims, per a Pau) i que aquest sigui l’esperit de la Llei, es a dir, la seva pura i última direcció. Però, quan analitza allò de negatiu de les dues etapes anteriors, arriba a la conclusió que l’engany que esclavitza les persones té una sola font: l’antropològica, l’afany de seguir els propis desitjos assegurant-se que ja estan justificats. Dit d’una altra manera: la por a enfrontar-se als riscos de la construcció del Regne (la germanor universal), és a dir, no poder respondre a la crida de l’Esperit.

Cesc Cònsola

Per llegir els capítols anteriors sobre Pau de Tars: Pau de Tars (1) o Pau de Tars (2)

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s