¿Té privilegis l’Església?

S’acostuma dir que a Espanya l’Església Catòlica gaudeix de determinats privilegis, els quals caldria eliminar per incompatibles amb la democràcia o la laïcitat de l’Estat. ¿És cert això? Es tracta d’un vell i complex debat.

Segons l’Enciclopèdia Catalana, l’expressió “privilegi”, en l’àmbit del dret, és una “disposició emanada del poder legislatiu en virtut de la qual hom atorga a una persona o a una categoria de persones un dret especial o un tracte de favor, distint del que dona la llei comuna, amb un cert caràcter de permanència”.

Si ens atenem a la literalitat de la definició, certament, l’Església Catòlica, com a institució, gaudeix legalment i amb caràcter permanent d’uns determinats drets distints dels que estableix la llei per a la resta de persones jurídiques i d’altres confessions religioses. ¿Està justificat un tracte diferenciat?

D’entrada cal dir que és difícil parlar d’una “llei comuna” en relació a les persones jurídiques. En realitat, cada tipus d’institució té la seva legislació especial, segons es tracti d’empreses, cooperatives, associacions, sindicats, partits polítics, entitats religioses, etc. Cada categoria té el seu règim legal i, per tant, el seus “privilegis”: un tractament fiscal específic, el dret a unes determinades subvencions, el dret a realitzar activitats que les altres institucions no poden fer… Per exemple, només les empreses poden repartir els beneficis o només els partits poden presentar-se a eleccions. Fins i tot dins de cada categoria existeixen diferències legals. Per exemple, el volum econòmic o el nombre de treballadors d’una empresa poden comportar drets i obligacions específics. O el nombre de vots que rep un sindicat li confereix més drets en la negociació col·lectiva o en l’accés a subvencions.

També les entitats religioses tenen una regulació diferenciada de la resta de persones jurídiques. És lògic que sigui així, tant pel caràcter absolutament singular del fet religiós i la seva funció social com pel fet que aquestes institucions exerceixen un dret humà fonamental, com és la llibertat religiosa. També dins d’aquesta categoria d’entitats hi ha drets diferents, segons les diferents realitats: no és el mateix una comunitat amb un petit nombre de membres que una religió d’ampli arrelament social en tot el territori, com l’Església Catòlica.

Establir regulacions diferents és legítim i necessari, perquè la llei ha de tractar igual allò que és igual i diferent allò que és diferent: cada tipus d’institució té la seva funció social, característiques, necessitats… La qüestió no és, doncs, que hi hagi diferències, sinó si una determinada diferència està justificada o si és oportuna, adequada, etc. I això és una valoració que només es pot fer cas per cas. Les opcions que es prenguin seran sempre opinables i han de formar part del debat democràtic.

L’estatus jurídic de l’Església a Espanya (que té molts elements en comú amb l’existent en altres països democràtics, com ara Alemanya o Itàlia) parteix del principi d’aconfessionalitat de l’Estat i del deure dels poders públics de col·laborar amb les confessions (art. 16 de la Constitució de 1978) i es regula principalment en els Acords entre l’Estat i la Santa Seu de l’any 1979.
Molt sintèticament, aquests Acords (desenvolupats posteriorment per altres lleis) inclouen quatre capítols: 1) Jurídic: sobre el dret d’autoorganització de l’Església, el reconeixement civil del matrimoni canònic o la inviolabilitat dels temples i arxius eclesials. 2) Ensenyament, que garanteix, entre altres, l’oferta pública de formació catòlica a l’escola, a impartir per professors designats per l’Església. 3) L’assistència religiosa catòlica als membres de les forces armades (els capellans castrenses). I 4) Econòmic: que inclou el compromís de l’Estat en el sosteniment econòmic de l’Església i l’exempció de determinats impostos. És sabut que actualment això es concreta sobretot amb l’assignació voluntària pels contribuents del 0,7% de la seva quota tributària del IRPF.

Cal tenir en compte que l’any 1992 bona part dels drets reconeguts a l’Església Catòlica (sobretot en els esmentats capítols 1 a 3), van ser també atorgats, en termes molt similars, a les institucions reconegudes de les altres tres grans confessions religioses més arrelades a Espanya: les Esglésies evangèliques, l’Islam i el Judaisme. La principal diferència es refereix al sosteniment econòmic (capítol 4), reservat a l’Església Catòlica (exclusivitat que ella no reclama). Amb tot, l’Estat ofereix també importants subvencions a les activitats de les altres confessions.

Cal tenir present que tant l’exempció de certs impostos com el sosteniment econòmic no són un dret exclusiu de l’Església. També se’n beneficien altres institucions privades considerades d’interès general, com els sindicats i els partits polítics amb major representació.

En tot cas, més enllà del debat sobre la legitimitat o oportunitat de cada un d’aquests drets, també la mateixa Església hauria de revisar fins a quin punt en alguns casos podrien restar-li llibertat d’actuació o credibilitat social.

Eduard Ibáñez

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s