Viure dignament fins al final

La vida és una mort que ve –deia Jorge Luis Borges–. De fet aquesta és la única seguretat que tenim totes i tots els que estem ara i aquí: que un dia o altre morirem.

La gran pregunta és quant de patiment estem disposats a suportar abans d’arribar a una mort segura. I en quines condicions, per a cadascuna de nosaltres, la vida que ens quedi per viure ja no serà digna de ser viscuda.

Són preguntes molt personals que donen peu a respostes molt diverses, que es declinen a partir de les creences religioses o principis ètics de cadascú, del llindar de patiment personal i del que cadascú podem considerar essencial per a definir quines són les condicions de dignitat vital bàsica.

És, evidentment, una esfera clara de reflexió individual.

Per al Ramón Sampedro la decisió de no voler viure el que li quedava de vida va arribar després de 25 anys postrat per una tetraplegia.

Per a la Inmaculada Echevarría no era vida digna seguir viva en un hospital connectada a un ventilador mecànic després de 31 anys patint una malaltia degenerativa.

Per al José Antonio Arrabal, malalt d’Esclerosi Lateral Amiotròfica, no ho era arribar a l’estadi de dependència total al qual el portava la malaltia.

O per a la Montserrat Voltà, de 90 anys, també malalta d’ELA, vida digna era poder marxar en pau i sense patir, després d’haver viscut una vida plena i llarga.

Tots són casos de persones que van sol·licitar públicament una mort assistida. Que van reflexionar i decidir molt conscientment quin era el seu llindar individual de vida i mort digna. Però el sistema penal i legal espanyol no els va permetre exercir aquesta llibertat individual.

En breu el Senat ratificarà, previsiblement sense canvis, la futura llei de regulació de l’eutanàsia i el suïcidi assistit a Espanya. És fruit de dècades de lluites individuals, com la dels casos que he citat i tants altres, i de lluita col·lectiva a través de les associacions de Dret a Morir Dignament a tot l’Estat. Però també fruit d’un procés de maduració ètica, moral i política de la ciutadania, que ha fet que tant la població catalana com l’espanyola siguin àmpliament favorables a regular aquest nou dret.

Perquè la realitat existeix, i els legisladors no podem fer-nos l’orni. I en aquest cas, donar resposta digna requereix de regulació.
Una regulació que no imposi res a ningú. Que no imposi cap creença, ètica ni religió. Que no resti la llibertat a ningú que vulgui morir quan la biologia ho marqui i la medicina no ho eviti. Sinó que només doni la mateixa opció de llibertat individual a aquells que fins ara no l’han tingut: els que situen el llindar un poc o un molt abans.

Vaig tenir el plaer i l’honor, com a diputada del Parlament de Catalunya per Catalunya en Comú Podem, de defensar al Congrés, l’abril de 2018, i amb paraules semblants, una proposta de llei sorgida del Parlament català que reclamava a l’Estat despenalitzar l’eutanàsia. Va ser la primera a la història sobre aquest tema que va obtenir els vots suficients per a tramitar-se a les Corts espanyoles.

La que s’aprovarà ara, sorgida d’una proposta del PSOE, la integra. I serà la definitiva després de quatre intents previs de llei de regulació de l’eutanàsia no reeixits. I de nombrosos intents de declaracions polítiques per vies diverses. Ha costat, però finalment s’hi ha arribat.

Serà una llei extremadament garantista, que obliga a qui vulgui usar-la a ratificar fins a quatre vegades, i sota supervisió mèdica, que vol morir. I el cas haurà de ser aprovat per una comissió d’avaluació específica. Permet la objecció de consciència dels professionals sanitaris i només serà aplicable a majors d’edat. És, per tant, més restrictiva que la d’alguns dels altres cinc països del món que ja ho tenien regulat, però ens posa igualment a la capçalera dels estats que garanteixen aquest dret per llei.

Pel que ha costat, i pel que comportarà per a qui vulgui usar-la, aquesta serà una llei històrica, d’avenços i de joia. Però sobretot, que ens enriqueix com a societat i omple de sentit què vol dir tenir un estat laic. Perquè és una llei que no va contra ningú, que permet respectar els valors de cada individu, i que es basa en la premissa de legislar per damunt del codi ètic de cadascú.

En aquest cas, permetre que cadascú decideixi quan el trajecte que queda fins a una mort segura ja no és de dignitat. Perquè la mort és part intrínseca de la vida. És l’únic fet segur per a tots i totes des que naixem. Garantir condicions de dignitat per a la mort és legislar a favor de la dignitat de la vida.

Marta Ribas Frías

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s