L’atzucac de la llei d’estrangeria

Em va doldre moltíssim l’incendi de l’assentament de Badalona. Va ser un accident que estava cantat: un munt de persones amuntegades, sense aigua ni llum enmig de l’hivern i enmig també d’un munt de pertinences que eren alhora el seu aixovar, la seva feina… i un bon combustible.

Em dol perquè el centenar de persones afectades, a banda dels problemes propis de la pobresa, que ja costa prou de remuntar, es troben amb una barrera molt difícil de saltar: la llei d’estrangeria, que impedeix l’obtenció dels permisos bàsics per poder viure amb dignitat. És una llei que en comptes de resoldre un problema, en crea molts d’altres, quan impossibilita l’accés a la feina. No es pot demanar papers per arrelament si no es té feina, i, és clar, no es pot tenir feina sense papers. Aquesta mena d’oxímoron legal a més promou i justifica l’economia submergida i amb això l’escaqueig fiscal i la manca de cotització a la Seguretat Social.

Mantenir en pèssimes condicions sanitàries un munt de persones que difícilment podran assolir les condicions per regularitzar la seva situació, trobar feina i sortir de l’atzucac en què es troben, és posar les bases per a una marginació sagnant i llarga en el temps. De la qual només pot sortir un gravíssim conflicte social que dinamita qualsevol mena d’inclusió i que justifica una desigualtat social pròpiament estructural. És indecent parlar dels drets humans i deixar als llimbs els més vulnerables. I és posar-se una bena als ulls i no voler veure que les condicions en què viu la major part del món continuaran movent masses de gent empobrida cap a nosaltres, per més barreres que hi posem. Perquè per part nostra continuem abusant de la nostra situació de poder. Ho deia l’altre dia Ramon M. Nogués en aquest video que us recomano, en què parla de la Covid-19, quan explicava com durant el confinament, Europa va deixar la pesca africana sense caladors.

Ja sé que és una qüestió que depassa l’àmbit d’actuació de municipis, comunitats autònomes i fins i tot estats, però la veritat és que l’actual situació, molt complexa, no s’aguanta per enlloc. Em feia gràcia, quan mirava la notícia a la tele, que tothom parlava del tema com si l’única qüestió a considerar és que no els podien fer fora perquè els propietaris toleraven que fossin dins. Com si les administracions públiques de l’Ajuntament o de la Generalitat no sabessin perfectament on i com viuen totes aquestes persones. Sembla que l’Ajuntament de Badalona fins i tot havia entrat en negociacions amb els estadants. Vivim amb una acceptació acrítica i jo diria que cega d’una situació altament explosiva.

Podem conviure amb el problema mirant cap a una altra banda, o bé podem posar les bases perquè la gent pugui tirar endavant, sentir-se valorada, estimar el seu nou país, aportar el millor de si mateix per renovar-lo. Com han fet sempre els nouvinguts.

Ens necessiten. Els necessitem. Si som prou honestos per reconèixer-ho.

Mercè Solé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s