Que dur que és tercer! Au va!

Després d’un any d’excedència, la meva “nova normalitat” torna a ser l’escola i d’entre totes les tasques en destaco la de control d’accessos: fins a les vuit i deu els de tercer i quart d’ESO, fins a tres quarts de nou els petits arribant en comptagotes a l’acollida i a tocar les nou, l’entrada massiva de la primària. Les normes són clares: només alumnat, professorat i comptades altres excepcions, amb l’objectiu de salvaguardar l’espai lliure de Covid i les bombolles de convivència, cuidant de la salut comunitària, diuen. I la destaco perquè em situa diàriament una hora a la talaia que són els tres esglaons d’entrada, pocs però suficients: es donen 60 períodes semafòrics, paren uns 5 repartidors, passen algunes (persones) passejadores de gos, els que entren i surten del CAP… També els gairebé 500 alumnes, alguns acompanyats, i els companys del claustre traspassen la porta sota la meva supervisió, acompanyada d’un somriure o salutació. Alguns saluden de tornada, amb els més propers intercanviem conversa i alguns altres hi passen capcots amb el mòbil o pensant en les seves coses.

Tres petites històries d’aquests dos mesos: en Max, un matí amb semblança de no haver sortit encara del llit, en la conversa amb els més matiners de quart em pregunta irònicament, “Sergi, tu cobres per estar aquí tan aviat i així de content?”

Una alumna d’origen xilè de quart de primària que arriba cada dia abans de dos quarts per l’acollida. Un somriure, la mà estesa i unes paraules facilitadores han aconseguit que la separació de la Isabel de la mà de la mare ja no vagi amb els plors de setmanes enrere. Fins i tot, en veure’ns per l’escola, ve corrents a saludar-me.

I la tercera, amb una altra alumna, de la qual no sé el nom i que no he pogut tornar a identificar dies després: s’aturà al meu costat i amb cara seriosa em digué “què dur que és tercer!”. De forma automàtica, gairebé sense pensar em va sortir un “Au va! Què dius? Endavant i ja veuràs que bé avui”. Pensativa ella uns segons, perplex jo també per la mútua espontaneïtat, em somrigué i saludant-me, continuà reconfortada.

Tres petites històries que viscudes al moment i rememorades en la pregària em recorden les paraules burlesques del criminal també penjat, en el fons preguntant-se per les raons profundes de Jesús (Lc 23,39), la mà estesa a la sogra de Simó (Mc 1,29-34) o el “No tingueu por” amb la bona notícia de la resurrecció (Mt 28,5).

El mirar al meu voltant i l’escoltar, el restar atent i disposat, el viure des de la fe amb una certa gratuïtat, em demostra un cop més que, malgrat tot, val la pena viure. Preocupat per la situació, amb certa por i a milers de quilòmetres de la meva parella, en la intimitat ploro sovint, però sempre trobo una mà estesa que em dona esperança i m’ajuda a continuar. Avui, aquest escrit ha estat aquesta mà.

Sergi Bernabeu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s