Educació i Covid (6)

Efectes col·laterals indesitjats

No és l’escola. No és la feina. Es tracta del taller ocupacional on va en Jordi, el meu cunyat, que té una discapacitat intel·lectual del 65 %. Un equipament bàsic per a la seva salut física, psíquica i emocional, com hem pogut constatar durant l’aïllament.

Fotografia: Taller Ocupacional Caviga (Facebook)

El retorn ha comportat un gran esforç imaginatiu i organitzatiu per als professionals que atenen en Jordi i els seus 90 companys: protocols molt estrictes de neteja (que impliquen, per exemple, canvi de tota la roba cada dia); adaptació d’equipaments municipals, com ara centres cívics, per donar cabuda a alguns grups de treball, perquè en el taller és impossible mantenir les distàncies preceptives; remodelació de les rutes del bus que els porta al taller des del seu centre; reorganització del menjador; acompanyament dels usuaris que per la seva salut són molt de risc i no poden assistir al centre, canvis d’horaris. Tothom hi ha col·laborat tan bé com ha sabut i els estem molt i molt agraïts.

Això no significa, però, que tot plegat no comporti alguns desajustaments. El més obvi és la dificultat dels nois per entendre la impossibilitat de tocar ningú, acostumats com estan a comunicar-se a través d’abraçades. Però també el fet que alguns, com en Jordi, pateixen habitualment alguns petits símptomes políticament incorrectes segons la Covid i que quan es manifesten comporten que hagin de passar pel preceptiu PCR i tornar cap a casa: des de qui sol tenir una temperatura corporal més elevada de la mitjana a qui té tendència a la diarrea. Això comporta informes extres dels metges (amb els quals sovint és molt difícil contactar) i diverses anades i vingudes. El primer cop que ens hi vam trobar, en Jordi va seguir estrictament el protocol de confinar-se a l’habitació mentre esperava el resultat del PCR. Li va fer il·lusió i tot… però la cosa va acabar amb un atac amb convulsions a la primera sortida que va fer al carrer: la policia el va portar a l’hospital, nou PCR i així anar fent. És difícil saber si l’emoció del confinament està relacionada amb el seu atac epilèptic, però podria molt ben ser. Ara quan li fan un PCR ja no el confinem esperant els resultats… Perquè, si no hi ha indicis que realment pot ser la Covid, intentem evitar unes convulsions que també li han provocat lesions a l’espatlla. Un camí incert, on no saps gaire si actues correctament, que has de fer amb menys suport sanitari del que voldries i on cal el sentit comú de tots plegats.

Amb tot, mil vegades millor anar al centre que quedar-se a casa.

Mercè Solé
Familiar d’un usuari d’un Taller Ocupacional

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s