Els reptes de Pepa Torres

No hi ha res com llegir-se la ponència sencera amb el seu llenguatge fresc, però vull compartir amb vosaltres els aspectes que em van semblar més suggerents. No es tracta, tanmateix, d’un resum sistemàtic:

Foto: Francisco Leao. Pixabay

El passat 12 d’octubre, com és costum, l’ACO va celebrar la seva jornada general. Ho va fer, per via telemàtica, amb una ponència esplèndida de Pepa Torres, que portava per títol “Obrir camins d’esperança i d’inclusió en temps de pandèmia”, que podeu llegir sencera aquí.

  1. Correm el risc de trobar “natural” i per tant d’acceptar amb resignació la creixent desigualtat i l’exclusió i el fet que l’economicisme de les grans corporacions, que campen al seu aire, ens porta a una crisi energètica que causa ja ara moltes víctimes i que amenaça la població mundial.
  2. La convicció estesa que cadascú obté allò que es mereix. De manera que les persones que van quedant excloses ho són per causes de què nosaltres no ens sentim responsables. És el mateix, en el fons, que pensar que Déu premia els bons i castiga els dolents, una percepció que ja el llibre de Job intenta desmuntar.
  3. La volàtil ètica emocional que ens mou només a curt termini, de forma individualista, sense organització col·lectiva.
  4. La desafecció política i institucional, la desconfiança i la crítica continuada… sense compromís. Substituïm vinculació per connexió.
  5. L’increment de l’aporofòbia (rebuig als pobres) i del racisme. Els pobres ho són per la seva incapacitat personal i esdevenen un llast per al conjunt. Per això és legítim invisibilitzar-los o marginar-los.
  6. L’autoritarisme com a control social. Els i les “policies de balcó” en són una mostra. Es denuncia més fàcilment que no pas es busquen solucions.

Pepa Torres va proposar algunes escletxes per obrir camins d’inclusió i d’esperança. D’entre les moltes coses que va dir em van cridar l’atenció especialment aquestes:

  1. Substituir la fantasia de la suficiència per l’experiència de la interdependència mútua. Això ens recorda que tots som vulnerables i posa al mig de les nostres relacions la cura mútua, la “cuidadanía”, que deia la Pepa.
  2. Canviar de ritme. Promoure la cultura de la pausa respecte a la “rapidació”, aquest ritme brutal d’actuar sense pensar gaire, de fer diverses coses simultàniament i immediatament. Sense visió contemplativa, silenci, dubte, crítica compartida no anem enlloc.
  3. La urgència de les tres tes. En castellà, “techo, trabajo y tierra”. El tema de la manca d’habitatge accessible s’ha aguditzat més encara amb la Covid, la precarietat laboral i l’amplitud del ventall de les condicions de treball s’ha fet molt gran i la necessitat d’una agricultura –i d’una alimentació– sana, sostenible i per a tothom s’ha posat en evidència.

Venceu la mandra i llegiu la Pepa. A mi em va fer pensar i em va animar a continuar buscant camins. A veure si soc capaç de trobar-ne.

Mercè Solé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s