Una pinzellada sobre la “Laudato si’”

Acabem de celebrar el cinquè aniversari de l’encíclica Laudato si’, justament en plena pandèmia mundial. Aquesta coincidència és molt significativa perquè és un fet global, que ens toca a tots i que s’ha estès per tot el planeta. I ens fa ben conscients que, com subratlla constantment el papa, estem interconnectats i formem una xarxa indestriable amb totes les criatures. Una unitat que és obra del Creador. L’oportunitat i el contingut de l’encíclica tenen un segell profètic, tant per l’estil del seu llenguatge entenedor, com per la denúncia i la crida a la conversió i al retorn a la mirada de Déu que vol el bé de tota la humanitat. El consens que hi ha en la comunitat científica que alerta des de fa anys de la crisi planetària, encara li dona més autoritat moral. Es una crida, més que mai, a tota la família humana que ara es veu fràgil i impotent. I esdevé una guia moral més enllà de l’església catòlica.

Es veritat que la preocupació per la cura de la creació ha estat present en desenes de declaracions vaticanes i de conferencies episcopals a partir dels anys 70, però la Laudato si’ és la primera encíclica dedicada a la cura de la creació.

L’encíclica no és llarga i crec que se’n podrien fer lectures públiques sense cansar l’auditori. Té sis capítols que segueixen una lògica clarificadora, un crescendo musical encara que constantment toca de peus a terra.

1. En el primer capítol respon com fan els metges amb el seu fonendo: ”Què et passa estimada terra? Què tens? A on et fa mal? Perquè has de llençar tantes coses?” 2. En el segon, ja apunta cap al diagnòstic: “No serà que t’has oblidat de qui ets, benvolguda espècie humana, i has fet trencadissa? Que no et vaig avisar?” I li recorda l’evangeli de la creació. 3. En el tercer ja aprofundeix en les causes de la crisi ecològica i, evidentment de la crisi de valors de la cultura humana global i apunta al fonament de la vida humana. 4. En el quart ja toca el nucli de la qüestió: la integralitat de la vida humana, per això conversió integral, que no es pot deixar en les mans destructores sinó en les mans solidàries dels que estan disposats a transformar el nostre món, abans de fugir cap a un planeta desconegut…5. I en el cinquè parla de la responsabilitat col·lectiva de tots els agents mundials, locals i globals i dona algunes orientacions a tall d’exemple. 6. Finalment en el sisè rebla el clau en demanar una nova espiritualitat, nova per oblidada, basada en una contemplació franciscana de la vida que no defugi ni la bellesa de la creació ni la realitat descarnada dels empobrits i espoliats d’aquesta Casa Comuna, que cal refer com el temple de Sant Damià d’Assís.

A més de subratllar que és una encíclica extraordinària i que toca el cor de la humanitat, a més de dir que ella mateixa és una recreació del Càntic de les Criatures al segle XXI. A més de dir que és i serà en els propers anys una excel·lent proposta evangelitzadora. A més de dir que tenint molt en compte les aportacions científiques que fan diagnosi de la salut del planeta, també introdueix una nova lectura teològica en profunditat i que renova el seu llenguatge. A més de dir que hi ha una crítica molt lúcida sobre les posicions que volen minimitzar el seu contingut, a més de dir que l’espiritualitat de Sant Francesc està perfectament recollida en l’encíclica… A més de tot això, penso que hauria de ser la guia per a la pastoral d’aquesta dècada vinent. Té tots els elements que poden orientar o reorientar tant la catequesi, com la predicació-anunci, com la litúrgia, com totes les celebracions sagramentals i totes les propostes d’acompanyament espiritual i de compromís social.

Una paraula clau, com sabem, és la conversió. Conversió integral. Paraula desgastada pel color penitencial, però recuperada en un sentit nou. Integral vol dir que abraça tots els aspectes de la vida humana, no solament personals sinó i molt especialment col·lectius, que ens afecten a tots. I l’altra expressió clau és parlar de l’evangeli de la Creació. Com diu el cardenal Turkson que acompanya al papa en aquest repte de trucar a la porta de la consciència de la humanitat, el papa ens exhorta a fer nostra la realitat de la família humana, de la Casa Comuna del planeta i del cosmos insondable i caure de genolls com a signe d’agraïment i com a compromís d’adoració, perquè la seva presència hi està impresa. És un llibre obert del seu autor.

Fotogra
Fotografia: Jaume Molins

Toca el moll de l’os de la realitat actual del nostre món, el planeta, que va a la deriva. Toca el moll de l’os de la insatisfacció del món ric, incapaç de veure les repercussions del seu benestar depredador de la natura. Toca el moll de l’os dels problemes socials d’aquí i d’arreu, perquè, en bona part, són fruit de les desigualtats econòmiques i d’una cultura que margina en comptes d’incloure. Toca el moll de l’os de l’acció solidària i caritativa que des de fa anys ens remet a les causes de les injustícies… però ens eximeix de les nostres responsabilitats còmplices. Toca el moll de l’os de la política que fa mutis quan es posen sobre la taula els temes del canvi climàtic i del desarmament. Toca el moll de l’os de l’economia quan diu coses tan òbvies com que l’economia que no serveix al bé comú és una economia criminal. Toca el moll de l’os quan denuncia que amplis sectors cristians no se senten cridats a la conversió perquè, com el jove ric, prefereix fer veure que amb els manaments escrits ja no li cal deixar res del seu estat de confort i mira cap a una altra banda. Devoció contra conversió. Toca el moll de l’os quan elogia la saviesa dels pobles indígenes -salvatges encara per a molts- que han conservat un estil de vida comunitari i respectuós amb el seu entorn, cada vegada més amenaçat i espoliat. Toca el moll de l’os quan contesta als que critiquen que l’ecologia és un aspecte, però no el més important, de la vida humana i als que critiquen que l’important són els problemes socials i polítics i no la defensa dels animals. Contesta dient que es tracta d’un sol problema: la vida humana, l’evangeli de la Creació. I una conseqüència que ens toca a tots, la conversió integral. Una nova visió del sentit de la vida, una nova comprensió del nostre rol personal i col·lectiu, una nova manera d’entendre l’església, com a instrument i servidora de causa de la dignitat humana interdependent i global. Una nova manera de fer teologia -de donar un nou sentit a formulacions sovint difícils d’entendre- i, sobretot d’oferir el missatge de l’evangeli en una clau contemplativa com ho va fer Francesc d’Assís. El papa actual ha sabut intuir la gràcia del Poverello i ha obert una escletxa, com diu Xavier Morlans, per on es pot trobar la radicalitat i la força de l’evangeli. La contemplació de la natura, llibre obert, ens porta als altres i a transformar el nostre món, en un món fraternal. Espero amb delit la nova encíclica, regal per a la festa de Sant Francesc. Aquest papa és un luxe, perdoneu la paraula, per a l’església. Ah! i segueix l’estil de la revisió de vida…

Josep Maria Fisa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s