Treball, Ingrés Mínim Vital i Renda Bàsica

M’animo a escriure sobre un tema que desconec i sobre el que no tinc una opinió ben definida, i per això demano disculpes anticipades per si la reflexió que segueix, que només pretén obrir debat, no està a l’altura que mereix el debat. Si em llenço a verbalitzar el pensament per afermar-lo és perquè la intuïció que m’hi porta xucla irresistible com un corrent marí de fons, d’aquells que remouen la sorra arrossegant els esculls i canvien la fesomia de la platja en aquestes aigües poc profundes de les democràcies industrials. Els valors que sustenten la nostra societat certament tenen poca solidesa. Són còdols a expenses de l’onatge. No en coneixem d’altres. Què passa quan un temporal tecnològic remou els sediments i sacseja la fina capa ja tèrbola sobre la qual s’assenten conceptes com el treball humà assalariat?

Amb el coronavirus ha arribat al nostre país l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Una prestació per a persones i famílies en risc de pobresa extrema que va entre 462 i 1.015 euros segons el tipus i composició de la llar. La seva finalitat és garantir uns ingressos mínims per poder viure amb dignitat quan no es té pràcticament res perquè s’han esgotat totes les prestacions. A Espanya les llars sense cap mena d’ingrés superaven de llarg el mig milió abans de la pandèmia. La llei es va tramitar per via d’urgència a mode de flotador en auxili dels més vulnerables. A les comunitats autònomes existien ja percepcions no contributives com la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, que va ser promoguda, per cert, per una Iniciativa Legislativa Popular. L’IMV ha aflorat de nou el debat de la renda bàsica universal (RBU) que fa temps que despunta. A la RBU, a diferència de la l’IMV, hi tindria dret tota persona de forma incondicional, amb independència d’altres possibles rendes del treball, del patrimoni i amb independència també de la riquesa personal o familiar que es pugui tenir. La diferència conceptual de la renda bàsica respecte d’altres percepcions no contributives com l’IMV és, com diu Thomas Piketty, que el que cal gravar és la riquesa i no la renda. La RBU és un sistema de distribució de renda al marge del treball, és a dir, no salarial.

Enmig de tanta turbulència, i ara que els imponderables i les calamitats han arrossegat fins aquesta platja algunes restes de debats eterns i altres més novells. A la vista de la fragilitat no només d’alguns materials rònecs que les ones han varat sobre la sorra, sinó també de la volatilitat de conceptes com treball, em faig tres preguntes que em responc jo mateix. La primera: en l’estadi actual de la revolució digital, l’automatització creixent de les feines mecàniques i la substitució algorítmica de tasques intel·lectuals ens aboca irremeiablement a una progressiva escassesa d’ocupació laboral? En aquest cas, el treball perdria la centralitat en la realització humana, la socialització i la distribució de les rendes? Caldria a conseqüència de l’escassesa del treball articular un nou mecanisme per a la distribució de la renda com per exemple la renda bàsica universal? I una segona pregunta: estaria el món digital desplaçant el concepte de treball assalariat, necessari per viure cap a una nova categoria de treball voluntari i autònom, fruit de la iniciativa emprenedora de l’ésser humà, desvinculat de cap remuneració, només vinculat a la necessitat de realització personal? I encara una tercera: Anem cap a una societat on el moviment social en xarxa substituirà la classe obrera com a factor mobilitzador contra el capitalisme?

Les meves respostes: Totes les revolucions industrials han destruït treball per l’automatització, però n’han acabat generant més que no pas n’han destruït. Aquesta no serà diferent encara que hi ha factors diferencials com l’aparició per primer cop de la substitució del treball intel·lectual. No obstant això, la tecnologia digital, la xarxa global i la limitació de recursos, sobretot energètics, per la descarbonització de l’economia condueixen cap a negocis cada cop més cooperatius i amb més regulació i intervenció estatal que modularà el mercat. Crec que, en el mitjà termini, almenys fins passada la primera meitat d’aquest segle, anem cap a societats mixtes on conviurà una economia de mercat més o menys a l’ús amb una economia de xarxa més cooperativa que competitiva que condicionarà la dinàmica de mercat que coneixem. Les polítiques econòmiques dels Estats estaran fortament condicionades per directives i acords i pactes internacionals en un escenari de forta interdependència mundial. El treball assalariat segurament encara coexistirà durant alguns decennis amb altres formes de treball, i probablement veurem alguna aproximació cap a la renda bàsica universal però en el context de la UE de forma mancomunada entre Estats.

Salvador Clarós

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s