Víctimes desiguals…

Aquesta Covid-19 se’ns ha dit que ens afecta a tothom… I sí, però com deia Orwell a La granja dels animals, “tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d’altres”.

Doncs sí, el coronavirus pot afectar tots els humans, però no és cert que estem en igual situació de risc davant d’aquesta pandèmia. Els més febles de salut, les persones més grans han estat especialment castigades entre les xifres de víctimes, sovint mortals.

Però també els condicionaments socioeconòmics han marcat les diferències d’afectació. Una evidència era que a Barcelona la incidència del virus a Sarrià i Pedralbes va ser un 26% més baixa que a Roquetes o la Guineueta (Nou Barris). Aquests dies salta als diaris que barris molt densament poblats de L’Hospitalet estan experimentant rebrots: pisos petits, mal ventilats, amb habitacions rellogades a famílies…

I no van ser moltes feines ben precaritzades, sovint feminitzades, les que ens van sostenir al llarg del confinament: neteja, vigilància, personal de supermercats, missatgeria…? Sí, ells i elles tampoc no eren iguals que els que van poder (i potser encara poden) teletreballar…

I les criatures van viure decisions controvertides… Segur que per protegir-los, però sense relació amb personetes de la seva mida… Com viuran la tornada a l’escola criatures que no han interactuat amb els seus iguals durant potser fins i tot sis mesos? I què dir dels infants que no han pogut seguir els ritmes escolars digitals, ja sigui per no tenir accés a xarxes, no disposar d’ordinadors, estar sols a casa perquè els pares pertanyien a col·lectius que havien de treballar un munt d’hores, amb la temença que planejava de perdre la feina, dels ERTO, de l’atur…? I els que no tenien garantits els àpats perquè el sistema de beques de menjador era el que els ho assegurava a les escoles? I sort dels esforços d’administracions i entitats per distribuir targetes per al menjar… I quants de tots aquests ara potser veuen que les seves unitats familiars ja no tenen ingressos, que han perdut la feina…?

També s’ha evidenciat una desigualtat entre el món urbà i el rural… Més enllà d’haver viscut confinaments que potser per densitat i realitat vital molts pobles no calia que haguessin patit, cal dir que les urbs s’han mostrat duríssimes en època de confinament… I que ho digui jo, urbanita de mena! Faltava el verd, l’amplitud dels horitzons, la sensació d’aïllament, malgrat veure molts edificis, endevinar veïnat, sortir a aplaudir el personal sanitari cada vespre… Tothom sembla convenir que la quarantena en un entorn rural ha estat més amigable, suau, menys agressiva…

I un cop més les dones eren menys iguals… Per la precarització laboral, però també perquè algunes havien de conviure amb els seus maltractadors… Les denúncies de violència de gènere s’han reduït aquests mesos, però les forces de seguretat especialitzades creuen que en realitat la violència de gènere ha augmentat…

Però també les dones han vist que la seva doble jornada habitual (feina fora de casa –o teletreball– i la feina domèstica) es multiplicava i feia més difícil: s’hi afegia fer de mestra, distreure la canalla, la neteja es feia més feixuga, la compra i la cuina s’intensificaven… Cansament… I és clar que alguns homes feien la seva, però no heu sentit més dones queixant-se de la situació a casa, desbordades per la pressió? I ara, sense escoles, amb menys casals o colònies (o la por a apuntar-hi la mainada), el pes continua recaient en les dones… Ja n’hi ha que han renunciat a les seves feines: tornada a casa voluntària o forçada? Caldrà mirar-ho amb perspectiva, però la pandèmia pot haver afegit el retorn de moltes dones al món domèstic, renunciant a carreres professionals.

I deixeu-me que assenyali una víctima col·lateral més… I això que semblava que era una de les grans beneficiades del tancament… Sí, la natura, amb el silenci, la verdor, el cel més blau… Tothom ens en fèiem creus… i ens dèiem que tant de bo n’aprenguéssim i ho valoréssim… I és cert que vèiem ocells insospitats a la ciutat, que l’herba conqueria reductes entre les llambordes, a les muntanyes explosionaven les tonalitats verdes i s’omplien de flors de tots colors, i l’aigua feia saltirons després de la primavera plujosa… I dos mesos després, la gent agafa cotxes per fer trajectes curts per por als mitjans de comunicació públics (potser sense ni haver-ne fet l’experiència), el soroll en alguns carrers torna a ser ensordidor, zones paradisíaques del territori han de posar aforaments perquè la set dels ciutadans de veure natura els fa anar sense mesura als mateixos llocs…

Ai, que n’és de curta la nostra memòria… I com es confirma que els efectes de la pandèmia no han estat igualitaris…

Com a humans, però també com a cristians, sí que és inevitable la nostra responsabilitat per evitar contagis, protegir les persones més vulnerables, ser respectuosos amb la sanitat, cuidar la natura, preocupar-nos pels altres… Sí, un cop més, cada dia, quan ens posem la mascareta i decidim com vivim el nostre jorn, hauríem de sentir la pregunta a Caín: “On és el teu germà?”.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s