La meva experiència amb la crisi de la Covid19

Voldria començar presentant-me com dona creient, metgessa i mare. Ser dona m’ha marcat com a persona tant en l’àmbit físic, social, emocional i espiritual. Metgessa és la meva professió, amb la qual m’he identificat per vocació, formació i implicació laboral, és un repte molt estimulant i que cada vegada m’apassiona més. També sóc mare amb voluntat de família i comunitat, on descobreixo l’amor incondicional, que com a creient sé que ve de Déu, però se’m va fer present amb l’amor dels pares i he après a sentir-lo amb l’amor als fills.

La meva experiència amb la crisi de la Covid19 ve marcada per aquestes facetes que em defineixen, i que ara als meus 50 anys, més conscient del que sóc i el que sento, també em veig més capaç de descobrir oportunitats de creixement en les crisis viscudes.

Sóc metgessa internista amb vocació generalista i treballo fent consultes externes i suport a urgències d’un Hospital Comarcal (Hospital General de Granollers) amb una alta pressió assistencial i on les urgències, com a la majoria d’hospitals, estan crònicament saturades. Vam viure el pic de la grip del gener amb l’increment de feina habitual de cada any, mirant les notícies de la Xina sense ser molt conscients del que s’apropava. Al març la Covid ens va caure de cop, col·lapsant un sistema sanitari ja prèviament estressat.

De cop i volta l’hospital es va omplir de pacients amb febre i problemes respiratoris, molts d’ells amb un quadre d’inflamació generalitzada i insuficiència respiratòria que necessitava llits d’UCI. L’hospital es va haver de remodelar en pocs dies, l’UCI es va multiplicar per tres, les consultes externes es van buidar per posar-hi llits i a urgències vam desplaçar els espais dedicats a la patologia crònica per ocupar tot l’espai. Vam anar instaurant les mesures protectores i d’aïllament, per evitar els contagis en el mateix hospital, que ens ha obligat a treballar amb unes condicions que no han facilitat gens la comunicació i la proximitat. Hem tingut col·lapse, impotència per una malaltia que evolucionava ràpidament i sense cura ni tractaments efectius, amb aïllament dels pacients i dels professionals, pors pels contagis entre els companys sanitaris i pors per portar aquesta maleïda malaltia a casa i als nostres familiars.

Però malgrat les pors, les impotències, l’estrès… en pocs dies vam viure com l’hospital es reestructurava, molt personal sanitari ocupava feines a què no estaven acostumats, altres es feien responsables d’estudiar les evidències científiques canviants i refent protocols diàriament, especialistes amb les consultes tancades visitant a urgències o assumint malalts de planta i de l’UCI, altres ajudant els psicòlegs a fer suport a familiars i malalts que amb els aïllaments se sentien sols i angoixats, administratius intentant coordinar els canvis, personal de neteja multiplicant-se, tots incrementant les hores i el treball personal.

Amb totes les mancances que vam tenir, vaig poder viure un desplegament de col·laboració, oferiments de treball, gent elaborant materials de protecció que ens mancaven (bates, pantalles…), empreses oferint suport a les persones i als sanitaris. En el moment de major crisi vam viure un gran desplegament tant de personal sanitari com de ciutadania i empreses.

En les crisis les persones creixem, ens descobrim i podem arribar a donar el millor de nosaltres mateixos. Però ara tenim un nou repte que serà més difícil d’afrontar, gestionar l’evolució de la crisi, les seqüeles emocionals, personals, socials i laborals en un context d’incertesa, amb el món sanitari esgotat i amb l’evidència que les retallades que ens van portar a una situació precària no reverteixen.

Hem après a fer coses diferents, hem après que som capaços d’oferir el millor de nosaltres mateixos, però també hem tingut pors que han fet brotar moments de ràbia, decepcions i incongruències difícils d’entendre.

El camí serà llarg, segurament tortuós i no sempre ens sentirem recolzats ni reconeguts.

Tot i que puguem estar esgotats, espero que no caiguem en la desesperança, que sapiguem acompanyar els que més han perdut, i que sapiguem seguir construint, reinventar-nos i utilitzar el que hem après per repensar un nou futur amb noves oportunitats.

Elisabet Sánchez Pujol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s