Senderisme en temps de coronavirus (o per a després)

En temps de coronavirus… rutes de proximitat. Per descobrir llocs als quals no havíem prestat atenció. Ens centrarem en el Barcelonès. Hi ha molta bibliografia: de Josep M. Huertas Claveria, Lluís Permanyer… A la xarxa també hi podem trobar força recursos. Vegem-ne alguns:

  • El Consorci del Parc Natural de Collserola ofereix un web molt pràctic per planificar passejades.
  • Barnatresc, per Sant Jordi, va regalar un llibre virtual amb les deu rutes fetes durant el 2019 per diferents barris de Barcelona; aquí es poden consultar.
  • També l’Ajuntament de Barcelona disposa d’un web i un mapa que ens poden ser de gran ajuda.
  • Senderisme en tren ofereix també rutes interessants de proximitat (i de no tanta proximitat, és clar).
  • Julià Buxadera, mestre jubilat, disposa d’un magnífic blog titulat buxaweb amb rutes molt ben descrites.

I una proposta concreta per a aquesta revista és la següent:

Dades tècniques
Sortida: estació de Penitents (Metro L3)
Arribada: estació de Guinardó-Hospital de Sant Pau (Metro L4)
Distància: 9 km
Desnivells acumulats: +225 m /-310 m
Dificultat: fàcil

Passejada pels Tres Turons de Barcelona

Una ruta prou coneguda pels amants del senderisme a ciutat i que es troba fàcilment a internet, per exemple aquí o aquí, llocs on hi ha prou informació sobre l’itinerari. La ruta segueix els següents llocs: metro Penitents, turó Creueta del Coll, ermita Mare de Déu del Coll, mirador del Parc Güell, turó del Carmel, carretera del Carmel, turó de la Rovira, font del Cuento, Mas Guinardó, metro Guinardó-Hospital de Sant Pau.

Durant la caminada visitarem múltiples punts d’interès històric i patrimonial de la ciutat, desconeguts per a molts barcelonins. Alguns dels més rellevants són:

Alberg Mare de Déu de Montserrat

Edifici catalogat com a Patrimoni Cultural Europeu. És la Casa Josepa Marsans i Peix, d’estil modernista i neomoresc absolutament encisadora que el 1983 va ser reconvertida en el primer alberg de Barcelona. Som a ciutat, però tot respira calma a l’alberg Mare de Déu de Montserrat. Començant per l’entorn, el barri de Vallcarca, una zona tranquil·la i envoltada de jardins ben comunicada amb el centre, i seguint per l’edifici que l’allotja.

Parc de la Creueta del Coll

Acàcies, xiprers, til·lers, plàtans, pins i salzes són alguns dels arbres del parc que ofereixen ombra i refugi als visitants. El parc havia estat, durant anys, l’antiga pedrera del barri del Coll, situada a la falda de Collserola. Aquest jardí urbà es va reconvertir en zona d’oci per als ciutadans als anys vuitanta, en part gràcies a l’acció popular. Suspesa sobre un estany per quatre cables d’acer, impressiona veure la gran escultura massissa de formigó, de 54 tones, que l’artista Eduardo Chillida va dissenyar especialment per a aquest espai. Titulada Elogi de l’aigua, l’obra remet al mite de Narcís, enamorat del seu propi reflex. També destaca el gran estany amb forma de mitja lluna, que es converteix en piscina pública durant els mesos d’estiu, envoltat de grades i terrasses. Una piscina de poca profunditat que ajuda a suportar els rigors de l’estiu barceloní. Una piscina on gaudir d’una natura envoltada d’art, ja que al parc es poden contemplar diferents obres a més de la de Chillida: el Tòtem d’Ellsworth Kelly i el Sol i Lluna de Montserrat Altet, un luxe a l’abast de tothom. El parc, de gairebé dues hectàrees, té un sistema de rampes que permet accedir a qualsevol lloc sense esforç.

Finca Sansalvador

És al passeig Mare de Déu del Coll, 89. Havia de ser la residència d›estiu del Dr. Salvador Sansalvador. Durant les obres iniciades per Josep M. Jujol el 1909, es va fer un pou al terreny i l’aigua que van trobar, un cop analitzada, van pensar que era d’interès medicinal. Sansalvador va demanar a Jujol que construís unes galeries subterrànies per accedir-hi millor i comercialitzar l›aigua que va dur el nom d’Aigua Radial, pel radi que contenia. Això va frenar el projecte de construcció de la casa, de la qual avui només hi ha els fonaments i algunes pilastres situades a la part alta del solar, que té un fort pendent. L’espai el va rehabilitar l’Ajuntament de Barcelona fa uns anys, incloses les galeries que conserven intactes els elements estructurals de suport de les voltes, fets amb uns originals pilars i arcs de fàbrica de maó, així com les reixes originals de les obertures. Les galeries es van fer servir de refugi durant la guerra. Actualment és la seu del Taller d’Història de Gràcia.

Turó Creueta del Coll

És el turó situat més al nord de la ciutat, també conegut com a turó d’en Falcó, pel nom d’una masia avui desapareguda. Les pedreres l’han buidat quasi del tot de manera que només se’n conserva la cara que mira al Tibidabo. Unes cases de 1880 parlen de les urbanitzacions més antigues. Un sender permet carenejar la muntanya tot baixant per arribar al parc de la Creueta del Coll.

Ermita Mare de Déu del Coll

Església documentada al segle XI. La zona era famosa per la quantitat i qualitat de les aigües. La Mare de Déu se la coneix per un doble nom: del Coll per la situació geogràfica, i de Font-rúbia per la font d’aigua vermellosa que hi havia a l’indret. Situada al peu del turó del Carmel, en la llavors vila de Gràcia, antigament una zona rural. La capella, situada en un encreuament de camins, esdevingué un monestir que depenia de Sant Cugat del Vallès. Diversos fets militars, especialment el 1714, van malmetre el santuari. Originalment romànica, pels volts del 1930 es va ampliar, fent el creuer, la volta i l’absis actual, mantenint un estil més o menys romànic. Les pintures de l’absis també són d’aquesta època. El campanar, que feia la funció de torre de defensa, té una espadanya afegida posteriorment. Al pòrtic d’entrada —que és també del segle xx—, destaca la figura d’una mà donant la benedicció cristiana: tres dits desplegats que representen la Trinitat, i dos encongits que representen les dues natures de Crist (divina i humana). L’edifici fou cremat durant la guerra civil espanyola i, reformat el 1948 per l’arquitecte Joan Maria Ros, esdevingué parròquia.

Can Móra

Masia situada damunt el coll del Portell, al final del camí de les Donzelles o de Can Móra i prop del santuari parròquia de la Mare de Déu del Coll. Segons consta a la llinda de la porta, la construcció data de l’any 1730. És un edifici amb un cos principal i un altre d’adossat perpendicularment, edificat anys més tard. El cos principal de la masia, de planta rectangular, es compon de planta baixa, més dos pisos i golfes, una configuració que li dona un aspecte típic de masia catalana, amb la façana encarada al mar, en la qual encara són presents els antics carreus que envolten les finestres, balcons i cantonades de l’edifici. Les finestres i els balcons també conserven els antics porticons. La coberta és de teulada a dues aigües, de manera perpendicular a la façana i amb els dos vessants dels cossos laterals més baixos. La part adossada el 1866 està porxada amb arcs rodons recolzats en columnes de capitells, només té planta baixa i pis i està coberta per un terrat. Actualment és una residència geriàtrica.

Les Tres Creus

Són a la part més alta del parc Güell, des d’aquí es pot veure gran part de Barcelona. Actualment hi ha tres creus sobre un turó de pedra, anomenat el calvari. Dues assenyalen els punts cardinals i l’altra apunta cap al cel. Però aquesta no era la intenció de Gaudí, ell volia construir aquí la capella de la ciutat jardí que projectava, però s’hi van trobar restes prehistòriques.

Plaça de la Natura i sala Hipòstila

Un gran porxo de vuitanta-sis columnes suporta la gran plaça del parc Güell. El sostre està cobert de trencadís blanc i uniforme, però no és pla, s’enfonsa entre columna i columna. Enmig hi ha catorze trencadissos, repartits desigualment. En els espais en què no hi ha trencadís hi ha medallons. Les columnes també estan recobertes de trencadís blanc per la part inferior. Cap columna fa angle recte respecte a terra, ni cap té la mateixa inclinació. Però no només serveixen de suport per a la plaça, també amaguen els desguassos de l’aigua de la pluja que s’hi acumula, que va a parar a una cambra dipòsit que hi ha sota la sala. Aquest porxo havia estat pensat com a mercat de la ciutat jardí, que mai es va arribar a construir. A sobre del porxo hi ha una plaça de grava delimitada per un banc d’estil totalment gaudinià, que té forma de serp i està totalment recobert de trencadís, amb unes bones vistes de Barcelona.

Turó del Carmel

Durant segles es deia de Can Móra, la masia avui convertida en residència de gent gran. Molts veïns el coneixen amb el nom de la Muntanya Pelada, per la manca generalitzada d’arbres, llevat d’algunes oliveres, ametllers i garrofers, testimonis d’un passat agrícola no tan allunyat en el temps. La vegetació dominant és la mateixa que trobem a les zones desforestades de Collserola, amb herbassars com prats d’albellatge, amb major o menor grau de degradació. Aquí trobareu informació sobre el barri.

Bar restaurant Delicias

L’escriptor Carlos Zanón en parla recordant Juan Marsé i Últimas tardes con Teresa: «“Al pasar frente al bar Delicias escuchó piropos indecentes de una vulgaridad que, sin embargo, no conseguía ahogar una nota plañidera, triste”. El Pijoaparte es previsible. No dice dónde vive pero todo el mundo sabe dónde encontrarlo. “En el bar Delicias, junto a la estufa y jugando a la manilla con tres jubilados”. De vez en cuando, envía un chaval a buscar un paquete de Chester. En el interior de un coche, una rubia que le ha venido a buscar se pone color. Ahora Teresa tendría más problemas de aparcamiento pero las tapas aún lo valen. Especialmente las bravas de dos colores, secreto de la casa».

Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel

El 1864 es va construir l’ermita anomenada santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, prop del camí que venia de Gràcia i que després seria la carretera del Carmel. Hi residia l’ermità Miquel Viladoms. Inicialment depenia de la parròquia de Sant Joan d’Horta. A l’inici del segle XX, era un lloc molt concorregut per fer-hi aplecs, fontades i celebracions religioses, amb gent vinguda de Gràcia i San Martí de Provençals, sobretot. A partir dels anys quaranta va ser molt freqüentada per la gentada que va anar a viure per aquella zona. L’any 1962 es va establir com a parròquia i a final dels anys vuitanta es va inaugurar el nou temple al costat de la primitiva ermita.

Pont de Mühlberg

Amb prop de 70 metres de llargada, el pont de Mühlberg es va instal·lar el 1991 per salvar el buit d’un dels esvorancs provocats per l’explotació de les pedreres del turó de la Rovira: des de mitjan segle XIX, el material calcari d’aquesta àrea s’ha extret per fabricar calç i pedra per a la construcció. Aquests esvorancs deixats per les pedreres són un dels trets diferencials del barri de Can Baró. Des del pont hi ha unes vistes espectaculars.

Turó de la Rovira

El 2011 es va inaugurar l’espai patrimonial del Turó de la Rovira, que va significar l’arranjament i l’actuació patrimonial en un indret de la ciutat fins llavors força degradat, aïllat i desconegut, on es conservaven les restes d’una bateria antiaèria que va defensar Barcelona durant la Guerra Civil, així com les traces de les barraques del barri dels Canons, que va perdurar fins al 1990, i que formava part d’aquella ciutat informal de barraques que a final dels cinquanta aixoplugava el 7% de la població barcelonina. El Turó de la Rovira constitueix un mirador de Barcelona que ha estat un veritable eco de la trajectòria de la plana de la ciutat. Antic assentament ibèric abandonat, l’impuls de la Barcelona moderna i contemporània va anar transformant el paisatge del turó, que es va convertir en terreny de conreu de garrofers, ametllers i vinya. Més tard esdevingué un espai poblat de cases d’estiueig i de casetes amb jardí. D’algunes zones s’extreien materials de construcció (pedrera de Can Baró) i posteriorment s’hi emplaçaren serveis de ciutat, com el dipòsit d’Aigües de Barcelona o les actuals antenes de telecomunicacions.

Parc del Guinardó

Un dels espais verds més grans de Barcelona, ocupa uns terrenys que eren d’ús agrícola i s’enfila turó amunt. Amb tres zones ben diferenciades, la part inferior correspon a un parc urbà; la mitjana, a uns jardins històrics, i la superior, a un bosc que sorprèn enmig de la ciutat. L’entrada del parc té com a protagonista l’escultura “El nen de la rutlla”, obra de Joaquim Ros i Bofarull del 1961. Des d’allà, un seguit de bancs, escales i zones de jocs infantils s’obren com a avantsala d’un espai natural sorprenent: el parc històric es va dissenyar el 1918, amb un projecte a càrrec dels arquitectes paisatgistes Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió i Tudurí, que van projectar uns jardins mediterranis i classicistes que donaven especial protagonisme a l’aigua, que corre per diferents fonts, canals i petites piscines. En destaca la popular font del Cuento, on des de temps antics acudien els veïns, especialment les parelles que buscaven un racó solitari. I dalt de tot, el paisatge està dominat per la vegetació forestal, amb pins, cedres i alzines. Els camins costeruts que s’entrecreuen condueixen a la plaça de Sant Joan de les Abadesses, amb bones vistes de la ciutat.

Mas Guinardó

El mas Guinardó, situat a la plaça de Salvador Riera, és una masia històrica i molt emblemàtica del barri. Des d’aquí es van dirigir els setges que va patir Barcelona els segles XVII i XVIII, especialment el setge del 1714, comandat pel duc de Berwick. El juliol del 1714, Berwick, al servei de les tropes borbòniques, va triar el mas Guinardó per dirigir les operacions militars sobre Barcelona. Ho va fer per la seva situació privilegiada i per les vistes que li oferia sobre la ciutat emmurallada i els camps i camins dels voltants. Uns anys abans, durant la Guerra dels Segadors, 1640-1652, Joan Josep d’Àustria també va dirigir el setge sobre la ciutat des del mas Guinardó. Rafel Casamitjana, conseller en cap de la ciutat, li va presentar la rendició de la ciutat en aquest lloc. El lloc on avui hi ha el bar del Casal d’Entitats Mas Guinardó és l’espai més antic del mas. Aquest espai va ser entre els segles XIV i XVI un colomar amb una torre, possiblement una torre de defensa.

I abans d’agafar el metro a l’estació Guinardó-Hospital de Sant Pau, si encara tenim temps i ganes, podem visitar el magnífic monument que és l’Hospital de Sant Pau.

Jaume Roig

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s