Soc recepcionista…

Tinc la sort de viure en una escala de veïns amb portera. Quan hi entres, et rep amb un somriure, et dóna calidesa, truca cada matí a les veïnes grans que viuen soles per saber si han passat una bona nit, cuida els detalls, rep la paqueteria, la coneixen tots els carters, missatgers… Fa xarxa de proximitat. Té un paper clau en la humanització, en la creació de vincles, de posar rostres en el barri…

Això sí, per a molta gent que entra la porteria és invisible… Una superheroïna que passa desapercebuda, amb un vestit que la fa imperceptible… no només per a les persones visitants, sinó fins i tot per alguns veïns i veïnes que sembla que es quedin sense veu per dir un simple “bon dia” quan passen pel seu davant…

Doncs sí, aquesta és la meva feina ara, però en lloc de fer-la en una escala d’habitatges, la faig en un edifici d’una empresa. Ho faig des del juliol… I n’estic encantada!

Vaig demanar el canvi tot deixant de ser secretària de direcció. Vestia més i tenia més categoria laboral… però he de dir que la feina ha resultat molt millor del que m’esperava.

Quan vaig comunicar que la meva posició a l’empresa passava a ser una altra, de recepcionista en un centre de treball a Barcelona, molts companys i companyes em deien que m’esqueia la nova feina… I sí.

Tal com ho visc, ser recepcionista és estar a la porta i al telèfon, sent la primera imatge de l’empresa. De la recepcionista depèn en gran part que qui entra trobi el que busca (sempre que sigui possible), que el posis amb la persona correcta per fer la seva gestió… De vegades penso que molta gent no se n’adona de com podem canalitzar les seves necessitats.

Els carters, els missatgers, els proveïdors… tenen rostre i tenen nom. No són persones anònimes… Ells sí que ens veuen…

Estar atenta a les necessitats que companys i companyes puguin tenir: passar una trucada, rebre les visites, preparar trameses de correu o de missatgeria, comunicar-los quan reben un paquet…

Acollir a qui entri per la porta, amb somriure, si és possible dient-li pel nom… Tant és si és un cap com si és un operari que ve a fer una reparació, a revisar l’ascensor, el carter o un missatger… O algú del veïnat que té alguna pregunta a fer…Tothom s’ha de sentir igual d’important: perquè evidentment ho és!

Però també parar els cops de qui arriba nerviós, de qui es mostra exigent, de qui perd els estreps momentàniament…

I com no, no fer-se mala sang quan t’adones que arriben companys, companyes, visites i no et veuen… Ni t’havies adonat que el matí t’havies vestit amb aquella roba que és màgica: et fa invisible… però només als ulls de la gent que no és massa educada… En fi! Paciència!

Hi ha dies que costa més. Et fa sentir menystinguda… però alhora t’iguala amb els darrers de l’escala laboral… perquè sí, les recepcionistes sovint ho som…

Amb aquesta pandèmia, al meu centre de treball, també va passar… Tothom va començar a teletreballar tan bon punt es va decretar el confinament… Ens vam quedar les companyes de neteja, de seguretat i jo mateixa… Després, però, va quedar clar: elles dues eren les essencials… I quina casualitat, també el personal subcontractat… Jo vaig tenir la sort de què m’habilitessin el treball des de casa, amb derivació de la centraleta inclosa i podent fer les tasques administratives que també tinc assignades. Quedava ben palès: elles eres les més invisibles i alhora les més essencials de tot el nostre centre de treball.

No puc acabar sense fer un reconeixement a aquells companys recepcionistes i telefonistes que tenen tasques transcendents. A finals de gener vaig haver d’anar un diumenge al matí al centre de coordinació del PADES del meu districte a recollir un medicament per al meu pare. Mentre esperava a l’entrada vaig quedar-me admirada amb el telefonista-recepcionista. Anava prenent nota de cada trucada, prioritzant-les, passant-les als metges… i darrera de cada telefonada s’endevinava una urgència i un profund patiment. Vaig quedar impressionada. Un reconeixement a aquells que teòricament fan la mateixa tasca que jo… però a anys llum de delicadesa i responsabilitat!

Així que res, contenta de fer una feina social, de servei, d’atenció a les persones… Em sento molt cridada a viure-la així… I en acabar el dia, la meva pregària està plena de noms i de rostres!

Un prec, quan entreu per una porta d’una escala d’habitatges o d’oficines, a l’ambulatori o en una oficina de l’administració pública, busqueu: en un racó, discretament, hi ha algú que no porta un vestit que l’invisibilitza, sinó algú que té per feina fer-nos la vida més relacional i més simple…

Maria Antònia Bogónez Aguado