Obrim les escoles?

La resposta a una pregunta tan complexa com aquesta no pot ser una altra que l’única resposta possible a les preguntes complexes: depèn. Certament, el tancament de les escoles, pel que fa a la missió de garantir el dret a l’educació, ha suposat un cop molt dur. Però no podem defensar una reobertura des del simplisme, perquè el que tenim entre mans és molt seriós.

Defensar que cal obrir les escoles per garantir el dret a l’educació és plantejar-nos la qüestió a mitges, perquè el tema de fons ha de ser com obrir les escoles trobant l’equilibri necessari entre dos drets: l’educació i la vida. Cal celebrar que ara vulguem parlar-ne. La urgència dels primers temps de la pandèmia va relegar a la invisibilitat la dimensió educativa. Que ara estiguem preocupats per les escoles és un símptoma que les coses comencen a assentar-se i comencem a agafar perspectiva de futur després de tres mesos instal·lats a resoldre el present immediat.

I en aquest debat no ens podem enganyar i creure que reobrir les escoles permetrà combatre les desigualtats socials. Abans de la pandèmia i l’estat d’alarma, el nostre sistema educatiu ja suposava un focus de desigualtat des de la segregació, això no ens ve de nou. Si en condicions ordinàries no hem estat capaços de gestionar un sistema favorable a la inclusió i la justícia social, ara que vivim una situació extraordinària, ho aconseguirem simplement reobrint les escoles? No cal alguna cosa més? Plou sobre mullat, i allò que cal trobar és el refugi que ens permeti no quedar xops.

I aquesta és la clau. La reobertura de les escoles, si s’ha de fer –que sí–, no cal fer-la des d’un enfocament d’adaptació sinó de transformació. És a dir, hem de defugir la temptació gatopardiana de canviar-ho tot per no canviar res, i aprofitem la guerra contra el coronavirus per fer la revolució educativa: i la que construeix la inclusió i la justícia social, però des de la seguretat física.

I aquí ve la pregunta nuclear: com fer aquesta revolució educativa? Com totes: generant les condicions per transformar a mitjà termini el context i a curt termini l’organització. Canviar el context significa acceptar el que ja és una realitat, i actuar en conseqüència: que l’educació no és sinònim d’escolarització, que els infants desenvolupen els seus aprenentatges fonamentals fora de l’escola, i que la comunitat ha de jugar un paper essencial per garantir el dret a l’educació. És el temps de l’educació comunitària. Una societat que delega la garantia del dret a l’educació a l’escola és una societat que s’arrisca a reproduir les desigualtats que vol combatre de forma perpètua. Si tothom pren consciència del seu potencial educador (des de la cultura, des de la comunicació, des de l’oci i el lleure, des de l’economia, etc.), i l’exerceix teixint xarxes de sentit compartit amb la resta d’agents socials, aleshores podrem parlar d’una educació transformada i transformadora que canvia realitats socials. És a les interseccions entre els diversos espais socials on es produeixen els autèntics aprenentatges emancipadors i significatius.

I canviar l’organització significa reformular les formes tradicionals de fer escola que apliquem majoritàriament de fa segles. I disposem de condicions favorables per fer-ho en un context d’educació comunitària: la ràtio. La ràtio estadística és de 13 alumnes per mestre a primària, i a secundària és de 10! Hi ha marge per pensar agrupaments alternatius si repensem els horaris docents. Si trenquem la concepció funcionalista actual de grans grups, i recuperem una pedagogia activa basada en el treball en petit grup, la personalització i atenció a la diversitat, l’aprenentatge global, i el rol del mestre com a acompanyant i no com a ensenyant, podem imaginar-nos les escoles com entorns de petits grups estables d’alumnes de 10-12 persones, amb un mestre referent que aborda la globalitat dels seus aprenentatges i el currículum, i en condicions de seguretat física contra tot virus atès el tamany reduït i les dinàmiques creades.

Hem d’evitar reproduir les imatges dantesques que ens arriben d’escoles reobertes d’Europa: infants aïllats en classes amb distàncies de dos metres, sense poder interactuar, recuperant el model pedagògic de fa dos segles. Si els infants han de tornar a l’escola per fer un salt enrere en la qualitat de l’educació que es mereixen, val més que es quedin a casa.

Miquel Àngel Essomba

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s