Dos mesos sense celebracions litúrgiques… o no?

Recordo la darrera eucaristia setmanal al Casal Loiola: ens vam mirar als ulls i vam fer gestos amb el cap en lloc de donar-nos la pau; els celebrants es van netejar amb solució hidroalcohòlica abans de donar la comunió; només es podia combregar recollint el pa a la mà… I poc després començava el confinament…

El final de la Quaresma, la Setmana Santa, i fins i tot la Pasqua, la majoria dels catalans el passarem sense haver-nos pogut aplegar en els temples i celebrar la nostra fe com ho veníem fent des de sempre…

Però no, la nostra fe l’hem celebrada i compartida… Sí, cadascú a casa seva…Tanmateix aquesta Covid-19 ens ha permès de comprovar que la nostra vivència cristiana s’ha manifestat a nivell personal, familiar, grupal i comunitari, de maneres riques i enriquidores, creatives i creadores.

Moltes parròquies, bisbats, comunitats, han anat ofertant celebracions de tota mena (viacrucis, eucaristies, els oficis del Tridu Pasqual…) a través de la televisió o per Internet. He de confessar que jo no m’hi he sentit convocada… Veure allà algun capellà oficiant amb un parell de persones que l’ajudaven em resultava carrincló i poc comunitari. Em mancava la comunitat… I em semblava que em posicionava com a espectadora i en una Eucaristia mai ningú s’hi hauria de sentir espectador, mentre algú “celebra”… O tothom celebra o com podem dir que és una celebració comunitària?

A casa vam optar per llegir la Paraula, fer silenci, fer memòria de Jesús, portar rostres a la nostra pregària, sentir-nos en comunió amb el món, però també amb qui arreu del planeta no podia participar en celebracions com les habituals dels nostres diumenges… Hi ha tants milions de cristians que no poden celebrar l’Eucaristia cada diumenge a l’Àfrica i només en tenen ocasió potser un cop al mes!

Però també és cert que la nostra fe cristiana no la podem viure si no és amb altres… I aquests mesos, a més de les transmissions de celebracions “tradicionals” per la televisió o a través d’Internet, ens hem sentit acomboiats per les nostres comunitats, amb qui hem expressat i compartit les nostres creences.

Molts grups que tenien una periodicitat quinzenal o mensual han passat a tenir reunions virtuals setmanals. La pregària, el compartir, la revisió de vida… omplien les nostres pantalles i tots hem esdevingut usuaris de sistemes de videotrucades dels que ni havíem sentit parlar. I malgrat l’aparent fredor del plasma, els vincles i l’escalf es mantenia. Ens anàvem acompanyant i posant davant Déu la incertesa, la vulnerabilitat, les pors, les petites alegries i descobertes que anàvem fent…

El Tridu Pasqual ens aplegava a famílies de tota la península amb unes estones de pregària, preparades per comissions, i connectant tots alhora en una estrena de Youtube: música, imatges, les reflexions gravades en vídeo… I el moment de silenci s’omplia amb les pregàries compartides per mitjà del xat. I sentíem que la força litúrgica de la celebració del dia de l’amor fratern o de la vetlla pasqual es manifestava d’una altra manera, nova, senzilla, que deixava ben palès el regal de la comunió entre els amics i amigues de Jesús…

I la litúrgia de cada casa… Petits altars per compartir el pa i la paraula en família i comunitat. Espelmes, icones, però també una mascareta o uns guants… signes de la presència del dolor que ens envoltava i ens aclaparava. Unes flors per recordar-nos la Resurrecció de Jesús amb una espelma lluminosa en un racó de la casa. I fer que els infants hi participessin… Uns amics malaguenys reproduïen les processons amb els ninots clics de la canalla… Ells preparaven els passos de cada dia com si fos un taller de manualitats… I al passadís de casa seva els posaven arrenglerats, sonava la música adient i ho gravaven amb vídeo… Voldreu dir que no serà una de les processons més participades que ells viuran mai? Construir el pas amb la taula del Sant Sopar, la Creu o el mantell de Maria amb els materials que tenien a casa (cartolina, paper d’alumini, retoladors de colors…) va ser un exercici de catequesi però també de devoció popular.

 

 

 

 

Rebre la fotografia d’una família amb la mainada al voltant de la taula amb les candeles com a felicitació de la Pasqua, omplia de goig… Sí, veritablement ha ressuscitat!

Sí, aquesta ha estat una oportunitat per fer nostra la litúrgia, per adaptar-la a la nostra realitat confinada… i alhora per fer-nos experimentar ser part del poble de Déu…

Han estat temps no de litúrgia sinó de litúrgies renovades, simples, alimentades per la creativitat, la voluntat i fins i tot l’esforç… De vegades ens és tan fàcil que tot ens vingui donat!

Ha estat una lliçó, ens hem descobert capaços de trobar maneres d’expressar el que creiem, sentim, desitgem, sense caure en clericalismes… Podem celebrar i viure la nostra fe des de la nostra realitat, com a laics i laiques, amb llenguatges i signes adaptats als nostre moment històric i social. Crec que com a Església hem de prendre’n nota. Alguna cosa hauria de canviar en les nostres comunitats. Som capaços de litúrgia… Tant de bo no ho oblidem quan les portes de les nostres esglésies s’obrin… i les nostres celebracions puguin enriquir-se amb la sensibilitat i creativitat múltiple i sincera que s’ha anat manifestant en la nostra reclusió a casa.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s