Mary Ward: una dona que va trencar motlles

Si les dones fundadores de congregacions religioses són dones valentes, intrèpides, obertes a les necessitats del món i profundament arrelades en una mística d’ulls oberts, Mary Ward (1585-1645) n’és un exemple. En la nostra genealogia hi ha de tenir un lloc important pel que ha significat en el llarg procés de reconeixement del treball de les dones a l’Església, si fem cas al que d’ella van dir les seves seguidores: “treballava pel Regne de Crist amb recursos que els barons “savis i prudents” no podien arribar a tolerar en les dones evangelitzadores”, una intolerància que la va posar a prova en moments en què havia de defensar davant la Cúria la seva fe i la fundació de l’Institut de la Benaventurada Verge Maria (IBVM).

La congregació va ser fundada l’any 1609 i ja a l’any 1629 va haver de recórrer al Papa Urbà VIII perquè l’alliberés a ella i la Institució de caure sota les urpes de la Inquisició, acusada de rebel·lió, heretgia i desobediència, però no es va deslliurar que el decret de presó la confinés al convent de les Clarisses d’Anger, acusada d’heretgia, cisma i rebel·lió.

Finalment va quedar lliure de les acusacions, tot i que per ordre de la Santa Seu no podia abandonar la ciutat de Roma sense permís papal. Una vida que mai no li va ser fàcil perquè, quan definitivament es va establir a Londres, hagué d’abandonar-la a causa de la guerra civil. Va morir a la seva casa de York l’any 1645.

Però, qui és Mary Ward? Una dona nascuda al comtat de York el 23 de gener de 1585, filla d’una família de la noblesa rural, el mateix any en què es promulgà la llei d’expulsió dels capellans catòlics i la condemna per als qui els ajudessin. Així, des de ben petita va experimentar en la pròpia família la repressió anglicana pel fet de mantenir-se en l’obediència catòlica. De jove entrà a les clarisses, però comprèn que ha de fer alguna cosa diferent; deixa la clausura i, atreta per l’orientació jesuítica, obedient a la inspiració de l’Esperit, funda la IBVM quan només tenia uns 25 anys. El nou Institut serà apostòlic, sense clausura, amb una superiora general i només dependrà de l’autoritat del papa.

Pel regne de Déu i per Anglaterra, l’Institut es posa al servei de l’educació de les nenes, riques i pobres, amb la clara intenció de donar suport a la fe catòlica en un país sacsejat pel corrent anglicà que tanta sang ha vessat. I aquí comença una altra línia de lluita, de la qual mai es veurà lliure, a l’interior de la pròpia Església que estima, obeeix i sempre li serà fidel.

Funda centres a l’illa i al continent. Només a Roma arriben a tenir unes 150 alumnes, malgrat la penúria econòmica per què estan passant i el pes de tota mena de pressions que han de suportar. Cardenals italians s’esforcen pel tancament de les escoles. Un dels motius és que no és possible la creació de congregacions femenines fora de la clausura; Trento no ha passat en va, i les dones hi surten perdent. ¿Com podia aquella dama anglesa no acatar la disciplina de la clausura femenina? I així es van tancat les instal·lacions italianes (1625).

Luter, Enric VIII, Roma, reformes i contrareformes… però Mary Ward no es desanima i segueix endavant. Se’n va a Munic i obre una escola a la ciutat, Paradeiserhausm, l’escola més important per la comunitat. Munic, Viena, Bratislava, Praga… noves escoles, però sempre enmig de disputes i negociacions papals. Finalment Urbà VIII (1628) ordena el tancament de totes les cases de l’Institut per no acceptar la clausura i sempre sota la sospita d’heretgia i rebel·lió. Es tracta d’un tancament exemplar perquè ha de servir d’escarment per a totes les organitzacions femenines titllades de “jesuïtesses” que havien sorgit a Bèlgica i a la zona del Rin.

Finalment, el Sant Ofici declara que Mary Ward està lliure de tota sospita. Han passat anys, la salut se’n ressent, torna a Anglaterra, on mor als 60 anys.

Sacrifici i lluita no van ser en va, perquè tot el que ella i les seves companyes de congregació van fer, va suposar un gran avenç en l’educació de les dones i la seva presència, a través del seu treball, a l’Església catòlica. Una congregació arrelada i compromesa en el món que li va tocar de viure, fonamentada en les tres “gràcies” d’influència ignasiana:

  • L’obra de Déu com a fi.
  • L’apostolat en el món com a mitjà.
  • L’orientació total envers Déu en el marc de Llibertat, Justícia i Veritat.

“Fins ara, els homes ens han dit que nosaltres havíem de creure. […] Jo espero en Déu que en el futur s’han de veure dones realitzant coses grans” ¡Elles en van realitzar!

Roser Solé Besteiro

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s