De la crisi climàtica a la conversió ecològica

Mentre escric aquestes notes –no puc deixar d’immiscir-me de l’actualitat– a Catalunya acaba de pujar sobtadament la tensió política al conèixer la decisió de la JEC d’inhabilitar al president Torra la mateixa vigília d’una investidura, la de Pedro Sánchez, que serà aspra, atacada per la incontinguda ràbia de l’extrema dreta. Al mateix temps, els EUA assassinen al general iranià Soleimani per ordre del president Trump. El Regne Unit es prepara, per bé i per mal, per a un Brexit incert. I a Catalunya, les festes de Nadal i Cap d’Any transcorren en l’habitual orgia del consum, pírricament celebrada gràcies a una minsa i transitòria baixada de l’atur registrat, amb solapament d’una confusa, dissonant i contradictòria barreja de pobresa i benestar. A Austràlia fa mesos que cremen grans incendis. “Cada loco con su tema”, diria el refranyer!

Notícies, totes elles, particularment importants en el seu microcosmos local, i definitivament insignificants, per estrany que li pugui semblar a algú, per als interessos (globals) del conjunt. Dit a la inversa, allò a què quasi ningú no li dona importància perquè forma part de l’exercici de la monòtona i quasi inconscient quotidiana llibertat individual pot ser globalment transcendent. Per exemple, qualsevol activitat que porti associades emissions de CO2 –que en l’actual sistema econòmic capitalista són pràcticament totes– que eleven la temperatura del planeta posant en risc la vida de milions d’espècies, la humana inclosa. En canvi, coses que ens semblen a la majoria particularment transcendents, com les esmentades a l’inici, que generen titulars de premsa, són globalment irrellevants. Greta Thumberg, una nena adolescent afectada d’un trastorn lleu d’autisme, té aquesta percepció inversa. Sap reconèixer i discriminar com ningú el que és essencial d’allò que només és important per a alguns. S’ha convertit, potser sense voler-ho, en una veritat incòmoda que molts no volen escoltar per no dissentir de si mateixos, per no afrontar les pròpies contradiccions. La seva, és la veu que clama pel bé comú abans que pel bé particular. Per preservar la vida de les generacions futures abans que el benestar de les actuals.

El president de l’ONU, António Guterres, va dir sentir-se decebut al finalitzat la cimera del clima COP25 el passat mes de desembre a Madrid. Es va perdre una oportunitat més per avançar en l’ambició per la mitigació, l’adaptació i el finançament necessari per fer front a la crisi climàtica. Amb les mesures actuals, avisen els científics, la pujada de les temperatures rondarà entre els 3,4 i els 4 graus centígrads a finals de segle. Però la COP25 va topar amb l’insolidaritat d’alguns grans països, els de sempre. Alguns diran que els principals culpables del canvi climàtic són els lobbys empresarials i els interessos del capital. Potser tenen raó. És clar que són els que encara creuen que el món es divideix en culpables i innocents. No obstant, la resistència al canvi, a la conversió ecològica, va molt més enllà. Es troba també en el que veu la palla a l’ull d’altri. El canvi climàtic, aliè a les batalles entre bons i dolents, només és un nou punt d’equilibri, conseqüència de l’estil de vida que es deriva del sistema econòmic (capitalista) fonamentat en l’antropocentrisme judeo-cristià i en la idea de llibertat entesa com a dret al planeta. Al concebre l’home com l’amo i senyor de la creació, és a dir, propietari de tot, els humans hem trencat algunes condicions de l’equilibri ecosistèmic que regnen des de fa alguns milions d’anys a la Terra. En conseqüència, la pèrdua de biodiversitat i l’emissió de carboni fòssil a l’atmosfera arrossega l’ecosistema a un nou equilibri modificant el nivell del mar, la temperatura mitjana i transformant els hàbitats amb conseqüències nefastes per a les economies del planeta. No esperem que la solució vingui de la mà de les Conferencies de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. El problema que afrontem necessita, a més de l’acció i els acords internacionals, una conversió ecològica col·lectiva que recuperi l’harmonia perduda, com pregona la carta encíclica Laudato si del Papa Francesc.

Salva Clarós i Ferret

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s