Volem pensar el futur i no en sabem

Fa massa temps que tot va accelerat, molta tàctica i poca estratègia, molt contraatac i poc projecte. L’anar i venir dels insomnis de Pedro Sánchez i la repetició d’eleccions només per motius tàctics. La unitat d’acció reclamada a l’independentisme oficial, mentre els ganivets volen que és un gust, i cada vegada és més evident que hi ha una lluita soterrada entre partits per l’hegemonia del projecte independentista. La convocatòria d’eleccions com a bala a la recambra. L’absurditat de negar-se a retirar una pancarta per part del President Torra –claudicant al cap de tres dies–, com si és tractés d’un ritus iniciàtic tot buscant el seu martirologi. El que ara se’n diu el “deep state” , que sense perdre els nervis, és implacable en les seves maniobres per obstaculitzar qualsevol solució que no sigui del seu gust –part de la jerarquia eclesiàstica és estat profund? La dreta més carcamal, mentidera i sense escrúpols que podia entrar al Congrés. Les declaracions grandiloqüents i exagerades que només miren d’acontentar als de cada casa. I les mines, les mines antipolítica que va sembrant el poder judicial, la JEC, i “tutti quanti” se senten amb l’obligació de fer de salvapàtries.

Volem pensar el futur i no en sabem. Polítics, particulars i mitjans de comunicació ens posem a especular a curt termini: “si passa X, llavors A farà Y…” però realment no passa X, A no sap què fer i al final anem a parar deu pàgines enrere… com si llegíssim un exemplar de “tria la teva aventura”.

La situació és molt complicada, però malgrat tot hi ha esperança si som capaços de tenir el cap per sobre les legítimes emocions. Del problema fem-ne parts i no el vulguem solucionar de cop:

1/ Ja tenim govern progressista a Madrid. Certament, per inexperiència d’uns, per prepotència d’altres i per allò del “deep state” hem perdut quatre anys, però això és aigua passada. La jugada PSOE – Unides Podem és arriscada, però són tants i tan poderosos els enemics que això mateix els ha de donar la saviesa, la cohesió i la valentia necessària per anar obrint camins de solució a problemes que se’ns estan fent vells: l’emergència climàtica, les desigualtats creixents, la política d’habitatge, la violència masclista, l’encaix de Catalunya… tot això és en el programa de govern… Personalment no em podré estar de mirar de reüll Pedro Sánchez, que de motius me n’ha donat, per no ser, per a mi, un personatge de confiança. Però no perdo l’esperança i fins i tot puc pensar que, com que de tontet no n’és, ell sap que només amb un govern efectiu que porti a terme el programa, pot assegurar la seva carrera política.

2/ Necessitem pressupostos aprovats, a la Generalitat i a l’Estat. Portem tres i dos anys respectivament, amb pròrrogues pressupostàries que no es poden repetir. Hauria de ser bo l’encreuament de debilitats al Parlament i al Congrés. En Comú Podem i ERC –ara sí– en són conscients i només falta que convencin a Junts X Cat perquè deixin de fer el petarrell. És clar que a més de superar el plantejament cupaire –legítim?– de no col·laborar en la governabilitat a Madrid, han d’acceptar que pactar només es pacta amb l’adversari.

3/ No podem esperar solucions sense diàleg en el contenciós Catalunya-Estat i només reconeixent l’altre hi pot haver diàleg. De les trucades sense resposta –quins collons!– s’ha passat a un reconeixement del President de la Generalitat encara que pugui ser inhabilitat estrambòticament per la JEC. Un pas endavant, sí, però experiències anteriors haurien de servir per entendre que, si bé no hi pot haver limitacions al diàleg, no cal fer públic tot el que es parli. Cal acceptar que cap de les parts pot guanyar-ho tot. Cal començar per parlar d’allò on les diferències son menors i cal saber allò que l’altra part no pot acceptar de moment. Això és contrari a la pressa. S’han d’acordar els desacords si es vol mantenir la vigència del que sí que s’ha acordat.

4/ Les línies vermelles i les posicions innegociables poden servir per motivar la pròpia parròquia, sobretot en campanya electoral, però difícilment serveixen per avançar si fan de barreres mentals. I és cert que aviat tornarem a votar a Catalunya, però cal fer un parell de precs: opinadors i tertulians, sisplau, deixeu d’assenyalar el polític que és capaç de canviar de discurs i fins i tot canviar d’opinió… polítics de tots els partits, feu el favor d’aprendre a usar les xarxes socials, que només amb titulars i eslògans no n’hi ha prou… entitats sobiranistes, en particular ANC, deixeu fer als que poden fer perquè tenen un mandat de tots…

5/ Sense un principi de realisme no es pot transformar la realitat i diuen que és l’objecte de la política. Allà a l’estat, han de saber, i alguns ho saben, que amb gent condemnada a la presó després d’un judici infame que ens va fer estar pendents de la radio i la tele –amb dolor i durant mesos– no es pot avançar. Per tant, és imprescindible la llibertat de les persones empresonades. Però tanmateix, a Catalunya, independentistes i sobiranistes han de ser conscients que, ara per ara, una amnistia és impensable per més que fos molt estètica i complaent. S’han de buscar altres camins, com la sol·licitud de l’indult del govern –no cal que el condemnat ho demani– o la reforma del codi penal que només requereix majoria simple al Congrés.

Tot va molt lligat, sí. I de fet cal reconèixer que amb aquest escrit seguim estant en el “tria la teva aventura”… ho hem provat i no en sabem més!

Albert Farriol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s