Adopció: Com és possible que passi això?

En l’anterior número de L’Agulla escrivíem sobre la nostra experiència com a família adoptant a Catalunya. A partir d’una primera experiència negativa, que podeu consultar en aquest blog, plantejàvem la necessitat de remoure el passat i afirmàvem que podia ser una eina de gestió del dol i servir també per evitar que es tornin a repetir pràctiques que van en contra del bé dels infants.

En aquesta segona part, volem respondre a una altra de les qüestions que a vegades se’ns planteja un cop exposem el cas que vàrem viure: com és possible que passi això?

Després d’haver parlat amb diferents persones, des de professionals a altres famílies que han adoptat o acollit, i reconeixent que no hem fet una tasca d’investigació. Sempre des de la nostra perspectiva i experiència creiem que el sistema de protecció de menors té deficiències en molts punts, i que el procés d’adopció no n’està exempt. Alguns dels aspectes que ens sembla destacats són:

1.- Som hereves d’un sistema amb un passat obscur. Neus Roig ha documentat el robatori d’infants, des de la dictadura, fins ben entrada la democràcia, l’any 1996. (1) Ens hem de plantejar si encara queda en el nostre sistema una mirada dels casos que arriben a la DGAIA i l’ICAA des de la superioritat moral.

2.- Seguim tenint un present opac. Per què no hi ha control de les llistes d’adoptants? Per què no podem accedir a estadístiques de perfils de famílies? Són les famílies monoparentals o homoparentals discriminades en el procés d’assignació? No ho podem saber. El bé superior de l’infant ha de prevaldre, però no es pot garantir si no es garanteix que el sistema sigui transparent i validable.

3.- Què hi diuen els professionals? Si les professionals del camp no trenquen el silenci o si els col·legis oficials opten pel corporativisme cada cop que apareix un cas de mala praxi, el desprestigi de la professió i la desconfiança en el sistema anirà en augment.

4.- Ens podem qüestionar si els equips de professionals són realment interdisciplinars. Més aviat sembla que hi ha un predomini de les juristes i que són equips jerarquitzats. La mala fama de la DGAIA sembla merescuda davant actuacions com les que hem viscut nosaltres. Donar només resposta jurídica a casos socials no ajuda ni a prevenir ni a solucionar els problemes.

5.-Finalment, segur que la privatització dels serveis, amb uns dividends de 4.000€/mes per cura d’infant, no ajuda gaire a millorar el sistema.(2)

Segur que hi ha anàlisis més profundes i més extensives, però apuntem algunes qüestions a treballar. Qui comença a posar-hi mà?

Tresa Guarro i Laia Serra

(1) Podeu veure l’entrevista que li van fer arran de la publicació del seu llibre aquí.
(2) Podeu veure aquesta informació i d’altres sobre el sistema de protecció de menors al documental “desemparats: l’abús”. Disponible aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s