Val la pena el pacte Sánchez-Iglesias?

Quan valoràvem els resultats de les eleccions del dia 10, a la meva agrupació, la secretària d’Organització ens va ensenyar un mapa amb les seccions censals de Mataró que la mitjana de renda de les quals no arriba a la mitjana espanyola, segons l’Agència Tributària. A continuació ens va preguntar: “¿Sabeu en quantes d’aquestes seccions guanya el PSC?”. “En totes menys en dues”, respongué; dues que són molt a prop de seccions per sobre de la mitjana de renda. Si ja estava convençut de la necessitat del pacte Sánchez-Iglesias ―l’únic possible, si som sincers― la imatge del mapa m’hi va fer estar encara més. Mireu, jo em vaig fer del PSC precisament per això: per posar-me al servei dels que tenen menys i per governar (per fer polítiques possibles). No ens podem permetre no fer el pas.

Ple de riscos

Certament, l’acord entre els socialistes i Unides Podem (UP) té molts riscos. El primer, que aconsegueixi la mínima majoria a les Corts. En aquest tauler, caldrà un acte valent, sobretot, d’ERC, contra el “tot o res”, almenys aparent, dels seus socis i bona part de l’independentisme mobilitzat. Si pensen en un moment quina és l’alternativa (terceres eleccions, govern amb Vox, una “gran coalició”…), tampoc els serà tan difícil decidir-s’hi.

El segon risc recau en la incorporació de ministres d’UP al Govern d’Espanya, el primer de coalició des del restabliment de la democràcia. Els que vam viure el ”Dragon Khan” de Catalunya sabem que mantenir la unitat del govern en un escenari pluripartidista propici a diferenciar les particularitats és costós. D’altra banda, l’adamisme d’algunes polítiques d’UP, els seus prejudicis i l’excés de confiança amb la idea del poder (tant per denostar-lo com per abraçar-lo com a solucionador de tots els mals) portaran força maldecaps i necessitaran d’una ràpida maduració dels seus protagonistes. Que l’hi preguntin a Ada Colau.

Com a conseqüència, el tercer risc que apunto passa per si podran o no enfrontar-se als toros ―perdoneu la metàfora― que tenen al davant. La possible crisi que ens trobem al final de l’actual desacceleració (amb els efectes devastadors, també per la política, que ens va deixar la de fa deu anys). El nostre rol, i l’europeu, davant les noves batalles mundials, com les guerres comercials i tecnològiques de les grans potències, l’efecte de la robotització al món del treball, les crisis migratòries,etc. O l’embolicat assumpte de Catalunya. Tots ells són temes que, si no es governen, si no s’afronten, el més lleu que ens pot passar seria que Vox guanyés les pròximes eleccions.

Catalunya

El de Catalunya és, potser, el tema que ens queda més a prop. El repte, crec, és com passar d’una espiral que baixa degradant-nos cada dia més (les institucions, l’autogovern, la convivència, la política, l’economia… i segurament la salut mental) a una espiral exactament contrària. Per moltes raons, és dificilíssim. Perquè la justícia no pot fer veure que no hi veu quan es cometen il·legalitats. Perquè la confrontació dona determinats rèdits electorals (tot i que de vegades gallinacis, mireu Ciutadans) i altres rèdits menys confessables. Perquè ningú vol perdre. O tothom tem perdre. I perquè els escenaris d’acord mai no satisfan ningú del tot i mai no aconsegueixen manifestacions extraordinàries com les que hem viscut a Catalunya. Tampoc pintades ni altres gamberrades, sigui dit de passada.

Però tot i els riscos i les dificultats, tot i que si jo fos Pedro Sánchez ara mateix resaria “Senyor, feu que passi de mi aquest calze”, torno a mirar el mapa del principi, miro la gent que assistia a l’assemblea, molts d’ells residents en aquelles seccions, i penso que valdrà la pena. Reformes que reequilibrin en bona part aquesta desigualtat; mesures perquè sigui possible accedir als recursos educatius, culturals, laborals; polítiques que avancin cap un estat més integrador de la seva diversitat; polítiques federals… cap a Europa!

Que ho digui jo, que vaig votar el PSC, i que en formo part, no sé si té gaire mèrit. Si els que em llegiu heu votat altres opcions, o cap, responeu-me sincerament: ¿no val mil vegades més la pena deixar avançar aquest govern que no pas, buscant el més òptim, i cansant més el personal, se’ns acabin entaulant els bàrbars?

Ramon Bassas

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s